6 de febrer de 2008

De Sol a Sol


Lluís Llach mirava de donar un fil narratiu a la majoria dels seus espectacles, i ho feia des de diverses vessants. Logicament, podien ser tot allò subjectives que vulguéssiu, perquè al cap i a la fi els temes de les cançons es relacionen o es deixen de relacionar segons convingui; i també per a un pot ser un fil narratiu anar combinant una cançó lenta o balada, amb una cançó ràpida o canyera, com feia quasi sempre; o això que va usar tant en les darreres gires (i que per cert a mi no m'agradava gens) de posar quasi totes les cançons noves, les del darrer disc, l'una darrera l'altra enmig del recital, en comptes de barrejar-les amb la resta.

Sigui com sigui, i veient que, efectivament, mirava de donar uns sentits concrets amb les tries de cançons dels concerts, no m'extranyaria gens que també per a ell tingués sentit de que, al llarg de la darrera gira, comencés l'espectacle amb un Sol, el de la cançó "Geografia", i l'acabés sempre (el recital pròpiament dit, sense comptar els bisos, moment en el qual tot es desmadrava) també amb el Sol del "Tossudament alçats". De Sol a Sol, anaven els darrers concerts de Llach. Com va dir una vegada en una entrevista, per a ell compondre era començar amb un acord a través del qual s'obria tot un univers de sentiments i passions, que el removien per dins. Per tant, hem de creure que de fet tot el concert era un immens univers que també s'obria amb un sol acord, i que també calia tancar-lo bé, i a poder ser amb el mateix acord, ja que també així fan la immensa majoria de cançons, començant i cloent amb el mateix acord.

I no és gens extrany que triés el Sol. Aquell Sol al que ja va dedicar una cançó al disc "Astres", aquell Sol que a "La joia" ens diu que espera que surti en aquell demà més digne, i després de que en un grapat de cançons ens parli de deixar-nos llum a la finestra, o que arriba la llum, o aquella llum que ens crema els ulls... No, no crec que fos gens casual que els seus darrers concerts comencessin i acabessin amb un Sol, i vulgués que ens emportéssim a casa aquest so (ja que ja diuen que després d'un llarg discurs, el que més es recorda és el principi i el final), encara que no ho fes conscientment; un acord d'altra banda preciós, molt brillant.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt bona aquesta reflexió, podria molt ben ser que el Lluís ho penses així. De Sol a Sol, m'agrada.
Gràcies
dolors

Ah! per cert, que en penses de que el Lluís, pugui ser català de l'any?

Miner ha dit...

Hola Dolors, i gràcies pel teu comentari.

D'entrada, tot el que siguin reconeixements per a Lluís Llach em sembla bé. Ara, aquestes votacions populars, com també les votacions de les "acadèmies", tenen el valor que se'ls hi vulgui donar, i uns estaran d'acord amb els resultats que surtin, i d'altres en absolut... Total, que si és el català de l'any, doncs perfecte, però si no ho és, doncs això no treu cap mèrit a la seva trajectòria ni a tot el que ha fet...
Un dia en podem parlar en algun post!

Fins aviat.

Miner.