5 de novembre del 2009

Vaig i vinc


M'agrada molt el so - i, per què no?, també el soroll - d'aquesta cançó. Quan es va acabant el disc en directe 'Ara', mentre la gent marxa, s'escolta com els espectadors van comentant la jugada, i ell, com si no gosés molestar, agafa el piano i algun músic que encara té ganes de bufar una mica, i ens fa tota una declaració de principis. Un tema que baixa fins a les tenebres amb notes molt greus, i al mateix temps s'enfila amb força als cims, per dir-nos que no, que no se'n va, que potser ara arriba, però que, sigui com sigui, ens deixa llum a la finestra per si ens venç l'enyor. Sabia ja de la seva greu malaltia quan va escriure aquests versos? És molt probable. Algunes vegades que li vaig sentir cantar en anys posteriors no ho va fer mai amb la mateixa intensitat, amb la mateixa veu de certa preocupació i resignació de quan la va enregistrar. Però el que n'acaba sortint és un gran cant a la vida - un més! -, i a l'essència, al record, i als racons que podem trobar per mantenir vives a les persones que ja no podem besar.

Serà tan fàcil de partir
d’entre els llençols d’aquesta vida,
sempre és tan fàcil de partir,
creuar lleuger a l’altre riba,
suaument lliscar cap a la fi,
molt més enllà de l’ombra blava
i sens gest dir l’últim sí
al res ignot que espera encara.

Està tan lluny de mi partir
quan en la calma posseeixo
els màgics verds, d’aquest país
que em diu qui sóc,
i per què sento,
i enjogassar-me en el seu pit
infant amant que encara envejo.
Està tan lluny de mi partir
que ni he pensat en el que deixo.

I no t’estic dient que me’n vaig,
ans al contrari, potser ara arribo:
pren fort la meva mà
i no la deixis quan m’allunyi...
no la deixis mai.

Sé tan a prop el meu partir
que et deixo llum a la finestra
per si així et creus que sóc aquí,
quan l’enyor venci
els teus vespres;
tossudament dir-te que sí,
que val la pena si segueixes.
Sé tan a prop el meu partir
que ni el acords no em posseeixen.

Mai no me n’he d’anar d’aquí
si en un racó del teu somriure
em fas un lloc petit per a mi
on no d’estorbi el teu viure.
Ho escoltes bé? Jo sóc així
i t’encomano el meu pervindre:
que no me n’he d’anar aquí
mentre m’alenis molt endintre.

4 comentaris:

fanal blau ha dit...

Miner!

quina alegria veure't de nou per aquí.
Encara que vagis i vinguis...no deixis de tornar quan puguis:
Desitjo que tot vagi bé!

Anònim ha dit...

Clico per clicar, és com un vici i oh! quina alegria has tornat!!!
Vine quan vulguis o quan puguis, t'esperem.
Quan sento aquesta cançó, no puc deixar de pensar amb un nebot que ens va deixar molt jove.
Gràcies,
dolors

Hada Isol ♥ ha dit...

Es una alegría que hayas vuelto! yo me fuí y volví tambien!
la canción me enternece y la relaciono con alguien que adoro y que un día tendré que ver partir aunque eso no me guste y que se me diría lo que dice la canción , exactamente,me gustó mucho.Un abrazo!

Anònim ha dit...

QUE BÉ QUE HAGIS DECIDIT TORNAR.HE CLICAT PER COSTUM I HE TINGUT UNA BONA ALEGRIA.