1 de juny de 2009

Un buit immens


Quan trec tots els CD's de Lluís Llach de la prestatgeria per a reordenar-los o mirar-me'ls - també em passa amb els vinils, i en part igualment amb les cintes de casset - hi queda un forat immens. Amics que a vegades vénen al meu pis i es miren la meva discografia encara em pregunten: "com és que tens tants CD's de Lluís Llach?". Simplement, doncs perquè ha estat un cantant que ha tingut una trajectòria llarga i per tant ha tret molts discos al mercat. Està clar que això ara no es porta, o la gent no hi està acostumada, els grups tenen una mitjana de vida de set anys, i molts cantants troben serioses dificultats per a mantenir una carrera llarga, per a que les discogràfiques els donin recolzament disc rere disc, i més tal com s'ha posat la cosa de la pirateria i tot plegat. Però en darrer terme si això passa, almenys en gran part, és perquè el públic tampoc té paciència, o sempre reclama carn tendra i nova, noves veus. Molts et diuen: "jo de Llach em vaig quedar en el 'Campanades'", d'altres encara pitjor: "Jo em vaig quedar en 'l'Estaca'". I penses: per què?? Si t'agradaven tant aquelles cançons, com és que no hi vas seguir fruint, aprenent-te noves tonades, noves melodies? Això no voldria dir en cap cas deixar d'escoltar nous artistes, altres cantants... Com dic, es veu que no es porta...

Però se me n'està anant molt la bola! Jo no sé si per a mi aquest buit que queda en el prestatge si trec la discografia llaquiana és el buit semblant que queda en mi des que va deixar de cantar, o que quedaria en mi si de cop i volta em prohibissin d'escoltar mai més cap més disc del de Verges. La música té un poder especial, i marca molts moments de la vida. Certament hi ha pel·lícules sense bandes sonores, però les que la tenen ben feta, caram com impacte i com dóna encara més vivència a les imatges! D'alguna manera la nostra vida també és una pel·lícula i hi ha molts moments en que la música hi és imprescindible; amb la família o amb amics ens hem fet un tip de cantar o escoltar Llach en moments importantíssims. Si Llach no hagués existit, què hagués sonat en aquells instants? Haguessin tingut la mateixa força aquells minuts? Quan et deixa un amic i sona el "Viatge a Ítaca", quan a la mare li fas una adaptació de "Un núvol blanc", quan en un casament sona el "Que tinguem sort"... És difícil explicar amb paraules, i és complicat imaginar el buit immens que hi podria haver en la meva vida, com en la de molta altra gent, si Llach no s'hagués assegut davant d'un piano.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Tens tota la raó del món!Ja fa més de
dos anys que no actua i,com el primer dia, segueixo trobant a faltar anar a veure'l en concert 2 o 3 cops l'any com havia anat fent darrerament.L'espai que ha deixat segueix estant ben buit.
Mercè.

Maria ha dit...

T'etenc. també trob a faltar els seus concerts i la seva manera de fer. Com quan ens sorprenia, al manco a mi, versionant de bell nou temes seus, com per exemple la darrera versió de Ítaca. Es com si amb la seva retirada s´hagués trencat un motlle per sempre més.
Maria.

Carme ha dit...

Jo també, sóc de les que el vaig anar seguint des del començament al final. O sigui que també t'entenc.

fanal blau ha dit...

Miner,

m'agrada el que escrius perquè m'hi sento.
Tinc una amistat molt preciada i estimada -amistat en majúscules des de l'adolescència- amb qui ens hem acompanyat en un munt de concerts d'en llach.
En un dels seus darrers, per aquestes contrades, quan va venir a acomiadar-se, vaig tornar a plorar d'emoció. Per tot el que transmet i fa sentir, i se sent.
I és que les seves cançons i la seva música, van del bracet amb les històries viscudes.

Una vegada més, gràcies Miner,per apropar-nos-el, i gràcies LLuís pels regals de música i emocions que ens has fet...
Ens cantes algua cançoneta més a cau d'orella?

una abraçada a tots dos!

Anònim ha dit...

De vegades he pensat si seria el mateix que soc si no haguera conegut les cançons de Llach. Estic completament segur que no. Tinc 45 anys, el primer disc que vaig sentir va ser "Viatge a Ítaca" i el primer que vaig comprar va ser "Gener de 76", és a dir, tindria 13 o 14 anys.
"La gallineta" va revolucionar de sobte el galliner del meu esperit, una guitarra a la mà i "Laura" em vam ajudar de valent amb la meua timidesa a l'adolescència, he compartit "Que tinguem sort" a una, dos... a tantes veus alhora, he plorat sentint al cotxe "La poesia dels teu ulls", he somiat el món que desitge amb "La joia"... Jo també tinc un sentiment de buit, però és un buit que està ple, ple de vivències, d'humanitat, de bellesa, de somnis individuals i compartits. Tindriem al cor la idea d'Ítaca?...
"Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres..."
A mi les seues paraules mai no m'han deixat i, com que també són un poc meues, jo tampoc les he deixades. Un buit immens sí, però un buit ple.

Miner ha dit...

Moltes gràcies, com sempre, a totes i a tots pels vostres comentaris, opinions, ànims, reflexions, crítiques, i el que faci falta!

Miner.