27 de maig de 2009

Tata



Des del primer moment va ser una cançó oblidada, sepultada pel seu propi autor. I en canvi la seva melodia és preciosa, elaborada, tendra. El problema és que el disc "Geografia", al que pertany, la cançó "Tata", és un disc d'impàs, on Llach no acaba de trobar els instruments adecuats que han d'acompanyar les seves cançons, o diguem que queda a mig camí del canvi que vol realitzar, com fa molt més evident al "Torna aviat", i sobretot al "Ara. 25 anys en directe".

Però a més sembla com si gran part del públic de Llach no li accepti segones parts o repeticions de fórmules. No conscientment, esclar. Com si ens tingués tan acostumats a novetats, a sorpreses, a evolucions estilítiques, etc., que quan mínimament es repeteix, ho apartem. I és que "Tata" vol assemblar-se massa a "Un núvol blanc". Les dues són cançons dels anys 80, les dues pertanyen a discos, diguem-ne, de cançons "normals", les dues són unes balades tendres amb una tornada que es repeteix i que va agafant força, les dues tanquen la primera part del disc, l'una està dedicada amb molta estima a la seva mare i l'altra igualment però a la dona que li va fer de mare durant els seus estudis a Barcelona... Són massa el mateix, i com que la segona no supera la primera, doncs ens quedem amb l'original.

No obstant, repeteixo que em sembla preciosa la melodia de "Tata". Si per a alguna alguna gira hi hagués treballat uns bons arranjaments estaríem parlant potser no d'una obra mestra però sí d'una peça seva molt més coneguda. D'altra banda, es tracta d'una lletra molt descriptiva, plena d'imatges d'un matí assoleiat d'una Barcelona de fa quatre o cinc dècades, i com no, del mar acaronant la platja. Potser "tieteja" una mica en la manera de parlar del personatge, i això tampoc hi juga a favor. Bé, en tot cas, a mi em va agafar molt fort al llarg d'un estiu, diria que fins i tot em va ajudar, i, què més se li pot demanar a la música, no?

El teu cabell és un niu blanc on s’encalma el temps
i en cada rull hi dorm el gest d’un ahir viscut,
només els ulls més tendres, els més nets,
sabran mirar el teu secret.

El segle i tu éreu infants al carrer del Mar,
ell va jurar-te, enamorat, morir amb el teu temps,
tu a canvi li faries un món millor...
agulla, fil, i el teu cor,
agulla, fil, i

el teu cor,
la casa a prop del mar oberta al sol
i a l’ombra del record
vas brodant un destí millor
la casa a prop del mar oberta al sol.

T’has vestit sempre amb la bondat
pel fred dels humans
el temps ha dibuixat joiells a la teva pell
i si és diumenge
mudes els teus ulls
amb el record de l’amat...

El segle i tu sereu demà al carrer del Mar
et veurà hermosa amb els teus anys, sempre enamorat
sabent que has fet el món tant més bonic...
agulla, fil, i el teu cor
agulla, fil, i

el teu cor,
aquest rellotge antic de suau batec
que mesura la tendresa
i diu l’hora de l’amor més dolç.
Aquest rellotge antic de suau batec.

2 comentaris:

Tirant ha dit...

Hola Miner:

Estic d´acord. Em sembla una cançó molt apreciable, anb una melodia ben treballada. La veritat és que quan he manifestat els seus valors mai he tingut gairé exit.
Nomès recordo haver sentit la cançó en el concerts de presentació de "Geografía" el Palau de la Música de Barcelona, si no vaig equivocat.

Salutacions.

carme ha dit...

Hola Miner,jo més que assemblar-se a "Un núvol blanc",em fa pensar més amb el "Vell és tan bell"(en quan a melodia).
Des de la meva modesta opinió em sembla que Llach té la musica molt endins per descriure fets,gent,etc i quan vol explicar quelcom que ja a explicat li surt una melodia molt semblant a l´altra,no sé, quan vol descriure infants sempre surt el tema de l´escola de Verges 50,si vol destripar algú(fatxes,botxins,)surt un ritme insistent sense cap melodia bonica,no sé si m´he explicat prou però Llach té molt clar com fer servir les vuit notes musicals per descriure el que sent i veu.
M´agrada molt el bloc,merci!!!.
Carme.