Mai no em voldria esclau...

Després de caure molts anys en l'oblit, la cançó "Geografia" va prendre una força inusitada en la darrera gira de Llach. La va situar en un lloc tan privilegiat com és la cançó que obria els recitals (i per tant també el seu darrer recital), i a més a més la va recuperar per al seu últim disc i va decidir que fos la cançó que el tanqués, i per tant serà ja per sempre (si no s'ho repensa) el darrer tema seu en un disc d'estudi.

Segurament "Geografia" necessitava d'una segona oportunitat. Publicada l'any 1988 en un disc amb el mateix nom que, ni de llarg, passarà a la història com un dels seus millors treballs, Llach es trobava, després de l'esclatant "Astres" en la línia de recuperar de nou la cançó melòdica i de durada breu, però que s'allunyés en quant a sonoritat del que havia fet tant en els anys 70, com en els 80 amb "Maremar" i "T'estimo". I es va quedar a mig camí, no només en el tema "Geografia" sinó en tot el disc. No és estrany que durant molt de temps ni una sola de les cançons d'aquell disc no formés part del seu repertori.

I en aquesta segona oportunitat "Geografia" té nous vestidets i pren un aire més fresc i contundent. Està acaronada per l'entrada a poc a poc dels instruments, i Llach hi introdueix algunes petites varietats en la melodia que l'enriqueixen. Ja en la versió original, la construcció melòdica que segueix recorda la de "Amor particular", amb unes estrofes força lentes i arrossegades, i unes tornades que van creixent tant en ritme com en força com en sons aguts.

En quant a la lletra, jo la trobo molt bonica, tot i que excessivament breu (podria haver introduït a la segona tornada alguns canvis respecte a la primera) i plena de referències al seu viatge a Ítaca, de nou clucades d'ullet al públic, a l'ésser humà com a centre de les seves passions, l'amor com a força motriu... A ell li agradava presentar-la com un mapa de carreteres, i per tant desplegava aquest mapa sobre l'escenari i a partir d'aquí ja anava dedicant cançons a cadascun dels temes exposats només començar el concert.

Mai no em voldria esclau de res
i encaro percaço l’anhel
que tenaçment em fuig.

Sempre fidel al mateix gest
que em fa senyal d’un obsessiu camí.
Mai no em voldria esclau.

Però deutor d’amor ho seré de grat,
que m’obliga el batec d’un cor generós.
Ser deutor feliç dels qui em són amics,
que a les seves mans tinc l’únic país meu.
I deutor lleial de la gent d’arreu,
dels qui conec només l’alè fratern.
Així és la geografia del meu cor.

Lliure només em puc donar
i lliure sols puc prendre el que tu em dons.
Mai no em voldria esclau...

Però deutor d’amor ho seré de grat,
que m’obliga el batec d’un cor generós.
Ser deutor feliç dels qui em són amics,
que a les seves mans tinc l’únic país meu.
I deutor lleial de la gent d’arreu,
dels qui conec només l’alè fratern,
així és la geografia del meu cor...