El darrer vinil

Era l'any 1992 i jo feia ben poc que tenia una cadena de música nova, que incorporava reproductor de CD's però també tenia tocadiscos. En aquell moment va sortir un disc doble i en directe de Llach: "Ara, 25 anys en directe". Vaig acostar-me a la botiga de discos habitual, i vaig mig escandalitzar-me de veure que el disc en versió CD també era doble, i que valia al voltant de 4.000 pessetes. En vinil valia poc més de la meitat. En aquells moments ens deien que, com que era un invent nou, això del CD, i encara no n'hi havia prou demanda, els preus eren cars, però que en poc temps baixarien. Com ens prenen el pèl...

No m'imaginava que el CD apartés del mercat tan ràpid el vinil. Tampoc entenia que, per a escoltar el mateix, s'hagués de pagar quasi el doble. I digueu-me antiquat o el que vulgueu, però encara ara em sedueix l'encant i el lleuger crec-crec de l'agulla damunt el disc. Total, que com us podeu imaginar vaig comprar el "Ara, 25 anys en directe" en vinil. Aquest va ser el darrer disc en aquest format que vaig comprar, i avui, com amb la col·lecció de "La Vanguardia" adquiria per primera vegada aquest disc en CD, m'ha vingut aquest record al pensament.

Reconec que haver de girar el disc cada quart d'hora, i més si el disc és doble, causa cert cansament, i segurament per això no és dels discos que més he escoltat. O sigui que amb el vostre permís me n'hi vaig, a veure com em sona en suport digital.