La crosta nacionalista

Des que tinc raó de ser, crec que puc comptar amb els dits de les mans les vegades que he vist alguna actuació musical d'algú que s'expressés en llengua catalana en una cadena de televisió d'àmbit estatal, incloent-hi les dues públiques, que paguem entre tots i que se suposa que són de tots els espanyols. Cada aparició d'algun cantant o grup que s'expressa català és vista, ara i fa vint anys, amb una total excepcionalitat, i així es recorda també amb el pas del temps: "recordes la penosa entrevista que li va fer Miguel Bosé a Llach al programa 'El séptimo de caballería'?", "Vas veure aquell any que a La 2, a partir de les 12 de la nit, van fer un reportatge sobre els 25 anys de carrera de Lluís Llach?". Quasi que m'atreviria a dir que en les darreries del franquisme hi va haver més aparicions de cantants cantant en català (o en gallec o en euskera) a TVE que no pas en democràcia, bàsicament pel ressò i la repercussió que va tenir en el seu moment la Nova Cançó, i potser amb filtres i censures i tot el que vulgueu, però és que ara ni això. Grups i cantants més moderns que a Catalunya han venut milers de discos i s'han fet d'allò més populars, són del tot desconeguts a Espanya, ningú els ha convidat a cap plató de televisió, ningú els entrevista en cap diari que s'editi al centre peninsular...

No és d'extranyar que en els seus concerts a Madrid i a d'altres llocs d'Espanya Lluís Llach digués sovint que el fet de que vagi gent a veure'l "és un miracle". S'ha amagat conscientment i consistentment des dels mitjans públics espanyols tot allò fet en les llengües peninsulars no castellanes, usant un nacionalisme espanyol molt evident, governés qui governés. Una crosta nacionalista que no s'ha pogut arrencar o millor curar mai.