Un bloc sobre Lluís Llach

Fi

2010-09-21T08:41:00.000-07:00

Un homenatge a Lluís Llach reunirà estrelles musicals de tot el món

2010-04-19T04:47:00.001-07:00

Notícia extreta de www.elperiodico.cat, del 19 d'abril de 2010. A la foto, Llach amb Sílvia Pérez Cruz.

NÚRIA MARTORELL
BARCELONA

Quan Lluís Llach va anunciar el seu comiat dels escenaris, va dir que a nivell creatiu només li quedava pendent una promesa que li va fer al poeta i amic Miquel Martí i Pol: acabar la cinquena peça de la integral, Arrels d’univers (que se sumaria als anteriors treballs conjunts Ara mateix, Un pont de mar blava, Porrera i Germanies). Però la salut del desaparegut escriptor va empitjorar i el projecte no va poder materialitzar-se. Fins ara. Els pròxims 15 i 16 de juliol es podrà escoltar la cançó en l’espectacle batejat amb aquest nom, en què participaran artistes de la talla de Jane Birkin, Ute Lemper, Pedro Guerra, Concha Buika, Dulce Pontes, Enrique Morente, Chano Domínguez i Sílvia Pérez Cruz.
Aquest macroconcert s’emmarca en el Festival de la Porta Ferrada (en coproducció amb Project) i agafarà el testimoni a la iniciativa que va
posar en marxa l’any passat sota l’epígraf de Visions de la Mediterrànea. El director serà Lluís Danés, que aclareix: «És un tribut, més que homenatge, que se’m va encarregar donant-me carta blanca». La llista de convidats no està tancada. I de moment també hi han confirmat la participació Nena Venetsanou (la cantant grega que va cantar amb Llach a Un pont de Mar Blava), així com Mouss & Hakim.

VERNÍS POÈTIC / Donada la polifacètica vena artística de Danés, hi haurà números circenses, de dansa i projeccions. Molt d’impacte visual. I un vernís poètic per a un muntatge que concep com «una banda musical». Però, ¿qui serà l’elegit per abordar Arrels d’univers? «És una peça polifònica i no està decidit. De fet, tampoc desvelaré quina peça interpretarà cadascú, només que Lemper cantarà en anglès Amor particular. Mantindrem coses en secret perquè siguin una sorpresa i el Lluís ho disfruti així com espectador».
L’elecció de Danés per part del festival no és gratuïta. Fa anys que col·labora amb Llach primer com a escenògraf i després com a director d’escena i del documental Llach: la revolta permanent, i junts van donar contingut a obres com Tranuites Circus i Llits. Precisament va ser buscant material per a aquest últim xou que Danés va escoltar Arrels d’univers. «I quan em van trucar del festival vaig pensar que podria ser bonic recuperar aquesta melodia inèdita. I no només això, que fos l’eix de l’obra, fer jo una altra arrel d’univers a partir de la seva filosofia».

RESPECTE A LES DIFERÈNCIES / Danés avança que es tracta d’«un cant a les petites cultures, a la importància del país petit en aquest món globalitzat, de les llengües, de les maneres d’actuar en tots els nivells, des de la política fins a la sexualitat. Perquè hi hagi un univers hi ha d’haver arrels. Llach sempre diu que un bosc amazònic des de dalt és com una taca verda compacta, però a sota hi ha troncs que la subjecten. I sense tots aquests troncs diferents no existiria». El director recorda que Llach «ha cantat a les diferències, a les lluites i les revoltes, a l’amor i a l’amor diferent». I per això vol obrir i tancar el recital amb Arrels d’univers. «Entremig s’aniran descobrint les versions dels seus clàssics en llengües i formes diferents, però el llenguatge és universal».
La idea de convidar-hi artistes estrangers li sembla «oportuna i bonica» ja que Llach li ha cantat a tot el món. L’escenografia serà molt circense. «Serà com visitar una carpa de circ abandonada que el Lluís va deixar en un lloc entre el cel i la terra, per això a dins hi ha hagi un bosc d’escales, envoltat d’estrelles». I afegeix que «primeres espases del circ i la dansa» apareixeran contínuament.
La direcció musical recaurà en Carles Cases, «creador de moltes bandes sonores i responsable de la producció de Llach a Astres i Maremar, de manera que 20 anys després tornen a trobar-se». Cases s’encarregarà «tant dels arranjaments per a una orquestra com de dirigir una banda de deu músics i els acompanyants dels participants». En total, s’interpretaran «més de 20 cançons, però també músiques que Llach va escriure per al cine o músiques sense veu i lletres recitades».
Finalment, «podrien ser 15 els cantants convocats». I cada un d’ells amb el seu particular vincle amb Llach. «Jane Birkin, per exemple, el va veure actuar a París i entre ells hi ha una admiració mútua. I Ute Lemper, arran d’aquesta última trobada, vol gravar peces seves».

Que passaran els anys i vindrà l’adéu, com així ha de ser...

2010-01-12T04:30:00.000-08:00

Quina certesa més immensa, aquesta frase! Us n’adoneu? Totes aquelles persones que ens envolten, tota aquella gent que ens estimem, arribarà un dia que serà el darrer en que les veurem, que marxaran... si és que no marxem nosaltres primer. I no parlo només de la mort, també de comiats, de motius pels quals l’atzar fa que ja mai més et creuis en el camí...

Que certa, aquesta frase, i que ben posada en el rovell de la cançó! Un gran poeta no només ha de saber d’aquelles que has d’agafar el diccionari per conèixer el seu significat. Un gran poeta també ha de situar frases properes en el moment oportú, que toquen la fibra, que t’hi sents plenament identificat. I si a sobre se’t queden gravades en la memòria i et vénen al cap en moments clau de la teva vida, aleshores, el poeta, ja fa el ple, ja és complet. No sé si a vosaltres us ha passat, penso que a més d’un/a segur que sí, però aquest vers, en concret aquest vers, m’ha vingut i revingut en moments emocionals molt intensos. Que passaran els anys i vindrà l’adéu, com així ha de ser...

Una certesa, passaran els anys i vindrà l’adéu. Decepció, tristesa, melangia, el que es vulgui. I aquest “com així ha de ser” que és perfecte, que ens dóna la mesura del que som, que no podem lluitar contra segons què i per tant ens ho hem d’agafar tal com és, tal com se’ns dóna, i per això mateix aprofitar-ho plenament, viure-ho intensament, potser fins i tot pensant que cada moment pot ser el de l’adéu, el darrer, carpe diem. És també allò que cantava aquella? “Como si fuera esta noche la última vez”?

Que tristos són els comiats, els finals, i en canvi quina força interior ens acaben donant, com ens fan viure la vida a flor de pell. Una vegada acabada una història és quan es pot fer balanç, l’hora de valorar, de recordar, sobretot, les coses bones, el que t’ha ensenyat. Quan fem un viatge molt intens, de molts dies, sovint no gaudim prou del que veiem, del que vivim, perquè el mateix cansament i l’acumulació d’experiències noves ens ho impedeixen. És quan hem tancat el viatge, una vegada reposats, que recordem, revivim, les meravelles que vam veure, i les gaudim.

Que tristos, però que importants, són els comiats per a la nostra vida. Com així ha de ser.

Fent el 'Llits'

2009-11-23T14:15:00.000-08:00

Reportatge publicat a capgros.com, per Xavier Amat.

L'arenyenc Lluís Danés assaja Llits, una proposta de teatre visual, música, dansa, circ i vídeo que s’estrenarà al Teatre Nacional de Catalunya

Darrera de les ulleres gruixudes, Lluís Danés, director de cinema i de teatre, realitzador i escenògraf d’Arenys de Mar, mou incansablement els ulls controlant que tot segueixi el seu curs. Ja fa algunes setmanes que l’equip assaja a la Sala Pintura del TNC envoltat de centenars de matalassos vells amuntagats que formaran part de l’escenografia, sota una gàbia gegantina, i d’altres artefactes que surten i entren des de racons diversos.

Llits arrenca quan Lectus (Albert Pla), un cèlebre acròbata de llit elàstic, intenta el quàdruple salt mortal però té un accident i acaba a l’hospital de la doctora Kliné (Lídia Pujol). En el trànsit entre la vida i la mort, Lectus, acompanyat per Lèctica (Alba Sarraute) i els Matalàstics, farà un viatge per la vida a través dels llits. “Anem d’un llit a un altre des que naixem fins que morim, començant pel bressol, després el llit en que dormim de petits i ens expliquen els contes de por, en el que descobrim el sexe, el de matrimoni i el contracte que aquest suposa, el de l’adulteri... fins que arribem a l’últim llit, el del darrer viatge. Vaig pensar que podia ser un nexe d’unió, una excusa perfecte, per acabar parlant del de sempre, de l’ésser humà”, explica Danés.

La cantant Lídia Pujol pregunta al director quina escena toca i si es posa micròfon o l’assagen en ‘play-back’, per a tot seguit enfilar-se dalt d’una pila de matalassos i començar a interpretar el tema de Lluís Llach Roda. La música de l’espectacle és del cantautor de Verges, retirat dels escenaris aviat farà tres anys, però al que Danés ha aconseguit motivar per tornar a abocar-se sobre el piano. “No em va costar convèncer-lo que compongués de nou. Ha fet una desena de temes, i hem agafat alguna altra cançó seva més antiga, mentre que Borja Penalba s’ha encarregat de la producció musical. Les lletres les signa Feliu Ventura”, informa el d’Arenys. Mentrestant, un dels sis acròbates que feia exercicis d’escalfament en un còrner, Jordi Gaspart, apareix amb una roda alemanya, un giny semblant a la roda de les gàbies dels hàmsters però a escala humana, i comença a realitzar tota mena de moviments impossibles al ritme de la música. “El que m’està costant més és concentrar-me en el meu paper, perquè passen tantes coses dalt l’escenari que quedo fascinada i em despisto!”, exclama Lídia Pujol, que es declara admiradora de Danés des que va veure, també al TNC, l’espectacle Tranuites, l’any 2007: “Sap crear dalt l’escenari un món molt particular, màgic, surrealista, ple de misteri. És com la cara B del que veiem cada dia, segurament allò que és essencial. Et porta a retrobar-te amb aquell nen que tenim dins i que ni recordem”.

Pla a la gàbia
Una de les sorpreses en els mesos de preparació del muntatge va arribar quan es va saber que el paper protagonista recauria en el cantant Albert Pla. “Em va agradar la idea de posar en contacte dos móns com el de Llach i el de Pla, segurament diferents, però amb punts en comú com són la sensibilitat, la tendresa i la manera de treballar amb els companys. Quan li vaig dir a Llach, primer es va sorprendre, però després va dir que perfecte, i encara més entusiasmat va quedar al conèixer personalment l’Albert”, explica Lluís Danés.

Quan el singular cantant està preparat, el director demana que facin baixar la gàbia que penja del sostre de la sala, i Albert Pla hi entra. Assajaran l’escena titulada El jaç dels presoners, amb tres “Matalàstics” penjant de la gàbia, que s’enlaira sense parar de donar voltes. Encara hi ha alguns desajustos i està per resoldre el final, però el número és espectacular, mentre Albert Pla interpreta i canta acompanyat de Lídia Pujol i Alba Sarraute.

Com anell al dit
I és que l’elenc maresmenc no s’acaba en Danés. L’argentonina Alba Sarraute, resident a Mataró des de fa poques setmanes, completa el trio d’actors – cantants que, junt amb els sis acròbates, seran dalt l’escenari a Llits. A més, per a Sarraute és un espectacle que li va com anell al dit, ja que té currículum tant en cant com en acrobàcia. “M’ho estic passant molt bé amb aquest treball. En Lluís Danés ho té tot molt clar i pensat des de bon començament, i a mi potser m’agrada més improvisar una mica, però l’ambient que hi ha és fantàstic i penso que l’espectacle agradarà”. Per anar acabant la jornada, assagen una de les escenes dels inicis de l’obra, la del bressol, amb tots els intèrprets sobre l’escenari i amb Sarraute i Pla fent un duet especialment divertit. Tot i que hi ha tants matalassos per tot arreu, el temps no s’atura, el temut i esperat a parts iguals dia de l’estrena es va acostant, i no hi ha temps per jeure.

Llach lamenta a Sant Hipòlit que les crítiques i rumors malintencionats impedissin que acabés col·laborant més amb Martí i Pol

2009-11-16T15:19:00.000-08:00

Notícia publicada el 12 de novembre de 2009 a el9nou.cat

Marc Riera / ACN

Lluís Llach ha parlat durant una hora llarga a Sant Hipòlit de la seva relació amb Miquel Martí i Pol. Hi ha dit, entre altres coses, que les crítiques i els rumors -entre ells, de la seva relació i la que els dos mantenien amb Pep Guardiola- van impedir-los col·laborar encara més.

El cantautor Lluís Llach es penedeix 'molt' d'haver decidit un dia reduir els seus nivells de col·laboració amb el poeta Miquel Martí i Pol. El músic català, ara retirat dels escenaris, ha reconegut que els dos es van 'acovardir massa' davant les crítiques que van rebre pel seus projectes conjunts, pel que van optar per aparcar temporalment les col·laboracions. Llach diu que li queda la sensació que en 'una cultura petita com la nostra' la col·laboració entre dues persones que 'sumaven' provoca la 'gelosia de moltes altres'. Llach ha recordat la seva relació amb Martí i Pol aquest dimecres en un acte a l'Ateneu de Sant Hipòlit de Voltregà. Llach diu que l'èxit que van tenir dos dels seus projectes conjunts com 'Un Pont de Mar Blava' i 'Porrera' els van acabar condicionant molt.

El cantautor empordanès ha recordat alguns comentaris -entre ells d'intel·lectuals- que van començar a qüestionar la seva col·laboració. Entre els que feien aquests comentaris, Llach ha fet referència, sense citar-lo, a Xavier Bru de Sala, a qui s'ha referit en genèric a 'intel·lectuals del Consell de les Arts amb càrrecs presidencials'. Entre aquests comentaris que es llançaven el cantautor de Verges (Alt Empordà) n'ha posat alguns exemples: 'Si ell m'utilitzava a mi, que si jo m'aprofitava de la seva qualitat, que si el feia pujar a dalt l'escenari per si no se què...', ha recordat Llach.

El músic admet que els comentaris que deien que eren 'massa amics' els va fer arribar a plantejar de 'no sortir tant junts'. Llach assegura que fer-se aquesta reflexió ja és 'l'hòstia'. Llach admet que aquests comentaris també feien referència a la relació d'amistat que Llach i Martí i Pol mantenien amb el futbolista Pep Guardiola. Un cop el poeta rodenc i el músic català van decidir deixar estar 'una mica' la seva col·laboració la vinculació es va reduir perquè va 'desaparèixer' l'excusa que tenien per veure's 'cada 15 o 20 dies, un cop al mes...'.

Aquesta voluntat però de tornar a treballar conjuntament va canviar en un viatge a París, una ciutat que tots dos tenien com a 'referència cultural'. Allà van decidir fer la cinquena col·laboració que volia des de la 'humilitat' tancar la seva 'petita aportació a la cultura catalana'. Allà van decidir iniciar la cinquena col·laboració, que no es va poder acabar. Aquest cinquè projecte entre músic i poeta havia de portar el nom d''Arrels d'Univers' però no es va poder desenvolupar per l'agreujament de la malaltia de Martí i Pol. En la seva hora llarga de conversa a l'entorn de la relació entre ell i Martí i Pol, Lluís Llach ha ressaltat que l'osonenc era un 'molt bon poeta' malgrat que hi hagi qui hagi volgut discutir-ho. Aquesta discussió és una 'absurditat'. D'ell n'ha destacat la seva capacitat de comunicació 'fabulosa' que 'molta gent mai li ha perdonat'.

Lluís Llach considera que Martí i Pol estava en el camí del mig entre els poetes que donen més valor al formal i als que donen més valor al compromís. 'Martí i Pol és un immens poeta d'idees' que va saber deixar 'la fullaraca' per parlar de coses 'essencials'. Per Llach aquest aspecte té un gran valor en una societat on la 'fullaraca t'ofega', fet que dóna a la poesia de Martí i Pol un 'valor immens' . Llach ha tancat la seva participació en aquest acte amb la lectura de tres poemes de Martí i Pol. Aquest acte de record a Miquel Martí i Pol se celebra cada any a Sant Hipòlit de Voltregà dins de la setmana d'activitats culturals 'L'estiuet de Sant Martí'.

Vaig i vinc

2009-11-05T15:49:00.001-08:00

M'agrada molt el so - i, per què no?, també el soroll - d'aquesta cançó. Quan es va acabant el disc en directe 'Ara', mentre la gent marxa, s'escolta com els espectadors van comentant la jugada, i ell, com si no gosés molestar, agafa el piano i algun músic que encara té ganes de bufar una mica, i ens fa tota una declaració de principis. Un tema que baixa fins a les tenebres amb notes molt greus, i al mateix temps s'enfila amb força als cims, per dir-nos que no, que no se'n va, que potser ara arriba, però que, sigui com sigui, ens deixa llum a la finestra per si ens venç l'enyor. Sabia ja de la seva greu malaltia quan va escriure aquests versos? És molt probable. Algunes vegades que li vaig sentir cantar en anys posteriors no ho va fer mai amb la mateixa intensitat, amb la mateixa veu de certa preocupació i resignació de quan la va enregistrar. Però el que n'acaba sortint és un gran cant a la vida - un més! -, i a l'essència, al record, i als racons que podem trobar per mantenir vives a les persones que ja no podem besar.

Serà tan fàcil de partir
d’entre els llençols d’aquesta vida,
sempre és tan fàcil de partir,
creuar lleuger a l’altre riba,
suaument lliscar cap a la fi,
molt més enllà de l’ombra blava
i sens gest dir l’últim sí
al res ignot que espera encara.

Està tan lluny de mi partir
quan en la calma posseeixo
els màgics verds, d’aquest país
que em diu qui sóc,
i per què sento,
i enjogassar-me en el seu pit
infant amant que encara envejo.
Està tan lluny de mi partir
que ni he pensat en el que deixo.

I no t’estic dient que me’n vaig,
ans al contrari, potser ara arribo:
pren fort la meva mà
i no la deixis quan m’allunyi...
no la deixis mai.

Sé tan a prop el meu partir
que et deixo llum a la finestra
per si així et creus que sóc aquí,
quan l’enyor venci
els teus vespres;
tossudament dir-te que sí,
que val la pena si segueixes.
Sé tan a prop el meu partir
que ni el acords no em posseeixen.

Mai no me n’he d’anar d’aquí
si en un racó del teu somriure
em fas un lloc petit per a mi
on no d’estorbi el teu viure.
Ho escoltes bé? Jo sóc així
i t’encomano el meu pervindre:
que no me n’he d’anar aquí
mentre m’alenis molt endintre.

Descans

2009-10-06T11:12:00.000-07:00

Tot el que comença algun dia ha d'acabar. O com a mínim fer un punt i... Fa temps que no em puc dedicar com voldria a aquest bloc, i em sap greu, però per escriure el primer que se'm passi pel cap només "per ser-hi", prefereixo donar un descans a tot plegat, tancar els ulls i escoltar la música. Ara mateix no puc torbar-me engalanant aquest raconet, i no dic que no hi pugui tornar a escriure, però almenys en els propers temps serà complicat.

Endarrera queden dos anys i mig i 181 posts en que he intentat parlar una mica, reflexionar, sobre diversos aspectes de la carrera artística de Lluís Llach. El fet musical, que és el que sempre més m'ha interessat, per davant d'altres, com el polític o altres afeccions i aspectes de la seva vida. Suposo que no cal dir-vos que queden moltes, moltíssimes, coses en el tinter, perquè la carrera de Lluís Llach ha estat llarga i intensa, però bé, de moment haurem d'ajustar la porta. Moltes gràcies a totes i a tots els que heu entrat per aquí, i sobretot als que heu deixat comentaris que sens dubte han enriquit el lloc.

Que tingueu molta sort!

Foto: Pere Formiguera, per a l'exposició Ulls clucs.

Lluís Llach, no ho facis!

2009-06-22T14:18:00.000-07:00

Article d'Empar Moliner al diari 'Avui', 19/06/2009.

Llegeixo en aquest diari que Lluís Llach tornarà a compondre per a l’espectacle Llits, de Lluís Danés, que s’estrenarà al TNC. Fa dos anys que el músic estava retirat. Estic molt amoïnada.

No és que em sàpiga greu que Lluís Llach torni a fer música. Al contrari. Però, la qüestió és: si ho fa, tindrà temps de seguir fent vi?

Què més voldria jo que fer un article de burla sobre un cantautor transformat en viticultor, que inverteix els calés a fer vins de noms poètics i gust ulcerant que no compra ningú? Però, per desgràcia, no puc. Els seus vins són magnífics.

No conec de res Lluís Llach. No en sóc amiga (perquè si ho fos ja hauria tastat aquest vi d’edició limitada que fa “per als amics”). No tinc accions al seu celler (ja m’agradaria). Al contrari, sempre que faig propaganda del seu vi, algú em retreu que parli de vins “mediàtics”. I per què no, si són bons?

Dels tres que fa (Embruix, d’uns 18 euros, Idus, d’uns 35, i Vall Llach, d’uns 63) el meu preferit és l’Idus, que trobo que és el més representatiu del Priorat. En algun restaurant de Barcelona, com Hisop, tenen l’Embruix i en algun altre, com el Lasarte, el Vall Llach. Com que el preu no és broma, val la pena que un dia s’estiguin de sortir a sopar i se’l prenguin a casa. Jo ho faig sovint.

No el tenen a tot arreu, però sí als cellers especialitzats com Lavínia o Celler de Gelida. (Jo no el compraria en uns grans magatzems on no saps si l’hauran tingut en un camió a 40 graus.) Si no, l’empresa que el distribueix (Idees, de Vic, que també ven tot d’objectes de disseny que val la pena veure) te’l porta a casa. Espero que Lluís Llach recapaciti. Si li sembla que no podrà amb tot, que es concentri en el vi i ja escoltarem discos seus. Hi ha altres cantants que també fan vi, però dolent, que es poden quedar la feina.

LLITS, un espectacle de Lluís Danés amb música original de Lluís Llach

2009-06-16T15:01:00.000-07:00

Nota de Lluís Danés.

Del 17 de desembre de 2009 al 3 de gener de 2010
Sala Gran del TNC (Teatre Nacional de Catalunya)

Una producció del TNC i Santamandra / Andréas Claus

amb la col·laboració del CAER (Centre d’Arts Escèniques Reus)

LLITS, un espectacle de Lluís Danés
amb música original de Lluís Llach i moviment de Mar Gómez

Llits és la NOVA CREACIÓ del director de teatre i cinema LLUÍS DANÉS, amb una banda sonora creada per a l’ocasió pel músic i compositor LLUÍS LLACH i moviment de la coreògrafa MAR GÓMEZ, que s’estrenarà a la Sala Gran del TNC el proper mes de desembre (del 17 de desembre de 2009 al 3 de gener de 2010)

Llits és una producció del TNC i Santamandra / Andréas Claus amb la col·laboració del CAER.

Després de l’èxit de crítica i públic de l’espectacle Tranuites Circus que es va poder veure fa dues temporades al TNC, Llits serà una nova col·laboració de LLACH amb DANÉS i la primera composició original del cantant de Verges després de la seva retirada dels escenaris ara fa dos anys.

L’equip artístic del muntatge el completa OLIVIER ROUSTAN (coach de circ) i BORJA PENALBA (productor musical). El muntatge ja compta amb dues intèrprets confirmades: la cantant LÍDIA PUJOL i la clown i música ALBA SARRAUTE

Llits és un espectacle que fusiona el teatre visual, la música, la dansa i el circ per narrar la història d’un personatge, de qualsevol de nosaltres, a través dels LLITS que ha habitat al llarg d’una vida: el llit on naixem, el bressol on escoltem el primer conte, la llitera d’adolescent, el llit on descobrim el sexe, el llit del matrimoni i la intimitat compartida, el llit del malalt, el llit infidel, el jaç del sense sostre, el llit dels somnis, el llit de la soledat, el llit on morim...

Un muntatge creat per a TOT TIPUS DE PÚBLIC, ja que desenvolupa un llenguatge artístic molt obert mitjançant una sèrie d’imatges poètiques i oníriques de gran bellesa visual. No deixa de ser una excusa per parlar, un cop més, de la condició humana: de les nostres grandeses i misèries, de les nostres frustracions i debilitats, de la nostra força i capacitat per tornar a inventar-nos constantment, de la nostra fragilitat.

Desfogant-me / Desfogant-se

2009-06-12T09:00:00.000-07:00

Assassins! Assassins de raons, assassins de vides!!

Reagan, mal actor. Andròpov, policia. Mals actors, mal teatre, mal públic, teló!

Mireu-los com van, neofatxes de sempre, neofatxes per sempre, neofatxes globals!

Si cal, conviurem la misèria, però ha de ser sense engany, dignament,
prou d’amenaces innobles amb la fam i el tronar dels canons.

On vas quan ja l'infant no vol jugar perquè els carrers vessen de sang i ets tu qui l'omples?

La gallina ha dit que no, visca la Revolució!

VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.

Fort, fort, cop de destral, la fusta vella tallar-la cal.

Cridem qui som, i que tothom ho escolti!

... perquè avui és l'hora de poder lluitar pel que volem ser!

Ni els lladres de somnis que incapaços com són del demà que ens encisa
fan llur mediocritat, mercadejant fracàs, en nom de realisme.
No trobaran perdó!

Qui va vèncer? Qui del llit s'aixeca amb el dret d'anar pel carrer sense tenir por?

En Maurici sap què fer, trobarà als companys i sortirà al carrer.

Ah!, si sabéssim, poguéssim, cremar els seu caus...

Ja us ho fareu si arribeu tard, que no em moureu del meu forat!

Quanta ràbia que tinc, potser cal ser gos des d'ara;
quanta ràbia que tinc i no vull pas oblidar-la.

Un buit immens

2009-06-01T02:56:00.000-07:00

Quan trec tots els CD's de Lluís Llach de la prestatgeria per a reordenar-los o mirar-me'ls - també em passa amb els vinils, i en part igualment amb les cintes de casset - hi queda un forat immens. Amics que a vegades vénen al meu pis i es miren la meva discografia encara em pregunten: "com és que tens tants CD's de Lluís Llach?". Simplement, doncs perquè ha estat un cantant que ha tingut una trajectòria llarga i per tant ha tret molts discos al mercat. Està clar que això ara no es porta, o la gent no hi està acostumada, els grups tenen una mitjana de vida de set anys, i molts cantants troben serioses dificultats per a mantenir una carrera llarga, per a que les discogràfiques els donin recolzament disc rere disc, i més tal com s'ha posat la cosa de la pirateria i tot plegat. Però en darrer terme si això passa, almenys en gran part, és perquè el públic tampoc té paciència, o sempre reclama carn tendra i nova, noves veus. Molts et diuen: "jo de Llach em vaig quedar en el 'Campanades'", d'altres encara pitjor: "Jo em vaig quedar en 'l'Estaca'". I penses: per què?? Si t'agradaven tant aquelles cançons, com és que no hi vas seguir fruint, aprenent-te noves tonades, noves melodies? Això no voldria dir en cap cas deixar d'escoltar nous artistes, altres cantants... Com dic, es veu que no es porta...

Però se me n'està anant molt la bola! Jo no sé si per a mi aquest buit que queda en el prestatge si trec la discografia llaquiana és el buit semblant que queda en mi des que va deixar de cantar, o que quedaria en mi si de cop i volta em prohibissin d'escoltar mai més cap més disc del de Verges. La música té un poder especial, i marca molts moments de la vida. Certament hi ha pel·lícules sense bandes sonores, però les que la tenen ben feta, caram com impacte i com dóna encara més vivència a les imatges! D'alguna manera la nostra vida també és una pel·lícula i hi ha molts moments en que la música hi és imprescindible; amb la família o amb amics ens hem fet un tip de cantar o escoltar Llach en moments importantíssims. Si Llach no hagués existit, què hagués sonat en aquells instants? Haguessin tingut la mateixa força aquells minuts? Quan et deixa un amic i sona el "Viatge a Ítaca", quan a la mare li fas una adaptació de "Un núvol blanc", quan en un casament sona el "Que tinguem sort"... És difícil explicar amb paraules, i és complicat imaginar el buit immens que hi podria haver en la meva vida, com en la de molta altra gent, si Llach no s'hagués assegut davant d'un piano.

Tata

2009-05-27T15:12:00.000-07:00

Des del primer moment va ser una cançó oblidada, sepultada pel seu propi autor. I en canvi la seva melodia és preciosa, elaborada, tendra. El problema és que el disc "Geografia", al que pertany, la cançó "Tata", és un disc d'impàs, on Llach no acaba de trobar els instruments adecuats que han d'acompanyar les seves cançons, o diguem que queda a mig camí del canvi que vol realitzar, com fa molt més evident al "Torna aviat", i sobretot al "Ara. 25 anys en directe".

Però a més sembla com si gran part del públic de Llach no li accepti segones parts o repeticions de fórmules. No conscientment, esclar. Com si ens tingués tan acostumats a novetats, a sorpreses, a evolucions estilítiques, etc., que quan mínimament es repeteix, ho apartem. I és que "Tata" vol assemblar-se massa a "Un núvol blanc". Les dues són cançons dels anys 80, les dues pertanyen a discos, diguem-ne, de cançons "normals", les dues són unes balades tendres amb una tornada que es repeteix i que va agafant força, les dues tanquen la primera part del disc, l'una està dedicada amb molta estima a la seva mare i l'altra igualment però a la dona que li va fer de mare durant els seus estudis a Barcelona... Són massa el mateix, i com que la segona no supera la primera, doncs ens quedem amb l'original.

No obstant, repeteixo que em sembla preciosa la melodia de "Tata". Si per a alguna alguna gira hi hagués treballat uns bons arranjaments estaríem parlant potser no d'una obra mestra però sí d'una peça seva molt més coneguda. D'altra banda, es tracta d'una lletra molt descriptiva, plena d'imatges d'un matí assoleiat d'una Barcelona de fa quatre o cinc dècades, i com no, del mar acaronant la platja. Potser "tieteja" una mica en la manera de parlar del personatge, i això tampoc hi juga a favor. Bé, en tot cas, a mi em va agafar molt fort al llarg d'un estiu, diria que fins i tot em va ajudar, i, què més se li pot demanar a la música, no?

El teu cabell és un niu blanc on s’encalma el temps
i en cada rull hi dorm el gest d’un ahir viscut,
només els ulls més tendres, els més nets,
sabran mirar el teu secret.

El segle i tu éreu infants al carrer del Mar,
ell va jurar-te, enamorat, morir amb el teu temps,
tu a canvi li faries un món millor...
agulla, fil, i el teu cor,
agulla, fil, i

el teu cor,
la casa a prop del mar oberta al sol
i a l’ombra del record
vas brodant un destí millor
la casa a prop del mar oberta al sol.

T’has vestit sempre amb la bondat
pel fred dels humans
el temps ha dibuixat joiells a la teva pell
i si és diumenge
mudes els teus ulls
amb el record de l’amat...

El segle i tu sereu demà al carrer del Mar
et veurà hermosa amb els teus anys, sempre enamorat
sabent que has fet el món tant més bonic...
agulla, fil, i el teu cor
agulla, fil, i

el teu cor,
aquest rellotge antic de suau batec
que mesura la tendresa
i diu l’hora de l’amor més dolç.
Aquest rellotge antic de suau batec.

61

2009-05-06T15:18:00.001-07:00

Que els gaudeixis amb la teva gent propera, i fes bondat amb la veu per si mai tens ganes de tornar-nos a cantar alguna cosa.

Per Molts Anys!

País petit

2009-05-05T09:35:00.000-07:00

"País petit" (1980) té molts dels ingredients de les cançons que perviuen per sempre. Per mi és dels seus millors temes. Ho és tant per la lletra com per la música. Aquesta segona té una base pop, amb tres estrofes i una tornada que es repeteix en tres ocasions, és enganxosa i molt versionable - el mateix Llach n'ha fet variacions ben variades. M'agrada el so estripat però al mateix temps suau de la guitarra, i em sabia greu quan, durant molts i molts anys, el va eliminar en els directes.

Però és en la lletra on hi trobem l'excel·lència, aquestes metàfores tan ben trobades, potser un xic fàcils, sí, però molt poètiques, visuals, efectives, entendridores. "El meu país és tan petit que sempre cap dintre del cor si és que la vida et porta lluny d'aquí...", ens diu, i , buff!, només amb això ja tenim atrapades totes aquelles persones que, pel motiu que sigui, han hagut de marxar a viure lluny, i més encara, totes aquelles que algú proper ha hagut de marxar lluny .

"... que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist", magnífic, i a més a més és cert, perquè, com Llach explica en d'altres cançons, sigui quin sigui aquest nostre país petit, ens creiem el centre del món i no som ni un gra de sorra en un desert per a l'Univers.

"... sempre em sabré malalt d'amor pel meu país", quina declaració de principis més bonica, des de la tendresa absoluta, l'amor a la terra, sense anar en contra de cap altre petit país, ni tan sols diu si aquest amor està per davant o per darrera d'altres amors...

"... que des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí", tot i que això no és una veritat absoluta, al seu Empordà s'hi acosta, i cert és que tenim un país en que, a diferència de molts altres territoris, els pobles i ciutats pràcticament arreu es toquen l'un amb l'altre. I malgrat aquesta frase, i això és important per a una cançó, no cal ser de l'Empordà, ni català, per a fer-te aquesta lletra plenament teva, adaptar-la a la teva realitat, al teu petit tresor, a l'espai minúscul que ens pertoca, i, com que la cançó també és petita, guardar-la dins del cor i posar-la al coixí, arran d'orella, quan la necessitis.

El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a adormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.

Fotografia: http://zel-aramateix.blogspot.com

Llach: 'L'única sortida que hi veig és la independència'

2009-04-27T09:17:00.000-07:00

Extret de www.anoiadiari.cat.

Cultura dilluns, 27 abril 2009. 10.45h

La Sala es va omplir ahir de gom a gom per a escoltar les opinions del cantant Lluís Llach. Centenars de persones van assistir a la xerrada que va mantenir amb l'escriptor Antoni Dalmau, a qui li va reconèixer que, en vista de la situació actual del país, 'l'única sortida que hi veig és la independència'. Llach i Dalmau van encetar així la primera de les 'Converses a La Sala', que també duran a Igualada la directora de la CCMA, Mònica Terribas, i el president del Barça, Joan Laporta.

Llach va traçar un paral·lelisme entre ell mateix i el filòsof Xavier Rubert de Ventós, del qui va dir que, després d'anys de mirar de fer pedagogia, va arribar un moment en que es va declarar partidari de la independència. 'Tinc 60 anys, només me'n queden 10 per a veure resultats', va dir. Malgrat confessar-se de tradició àcrata i de reconèixer que es mira les estructures estatals amb certa prevenció, va opinar que, si Catalunya vol continuar existint, ja no té espai dins l'Estat espanyol, sinó que se n'ha de construir un de propi. Opina que la transició va ser una magnífica oportunitat, la primera en un grapat d'anys, perquè els diferents pobles de l'estat compartissin un projecte ibèric comú, però l'oportunitat s'ha malbaratat.

Va criticar el conjunt de la classe política actual, a qui considera incapaç de reconduir la situació de Catalunya, però també va dir que renunciava a entrar en política ('sóc massa primari', va etzibar). Tot amb tot, no va tancar la porta a col·laborar en nous projectes que consideri positius per al país. Així mateix, es va lamentar que, en la seva joventut, podia acusar els partits socialdemòcrates de 'reformistes', mentre que ara 'ja no serveixen ni per a reformar, com a molt per a gestionar'.

Llach va dir sentir-se commocionat 'd'assistir a l'esfondrament del sistema' neocapitalista actual. Va assenyalar els tres personatges que, des del seu punt de vista, han estat els responsables de la situació actual de crisi econòmica, política i moral: Reagan, Tatcher i Joan Pau II. Des del seu punt de vista, tots tres es van encarregar d'anihilar el sistema social sorgit després de la II Guerra Mundial. Però no els culpa només a ells, sinó que també opina que l'esquerra no va estar a l'alçada de les circumstàncies quan li va tocar entomar el relleu: des del socialisme grec als casos de corrupció de Felipe González, l'esquerra europea no va saber respondre com hauria calgut. Això va fer que al cap de poc temps ressorgís la dreta més dura, que ha dut el conjunt de la societat occidental a un punt de no-retorn.

El cantant de Verges va reiterar que no tornaria als escenaris. Diu que se'n va retirar per poder viure 'amb plenitud' l'última etapa de la seva vida, gaudint de 'la normalitat' i sense la 'cuirassa' de l'èxit; va explicar a bastament la seva experiència com a viticultor del Priorat i va evocar multitud de records de la seva vida (els concerts a l'Olympia de París, la col·laboració en una pel·lícula de Mastroianni, la seva infància a Verges i el contrast amb l'arribada a la Universitat...).

Molta llum (i 4)

2009-04-24T15:32:00.000-07:00

Et deixo un ram de preguntes
perquè t’emplenin els dits de llum
com la que encén l’esguard
dels infants de Sidó.
(Et deixo un pont de mar blava)

Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
(Jo hi sóc només si tu vols ser-hi)

Però serà tan estranya gent
que amb la torxa cremi el vent
per donar la llum
entre tot el fum.
(Cançó de Nadal per a ningú)

…com aquests meus ulls, que sovint obliden
que encara hi ha llum per adreçar la vida.
(Despertar)

Que el teu pit contra la mar,
que els teus ulls contra la llum
són només el senyal de la teva
primavera i que encara no tens por del teu orgull.
(Sol)

Si tu no hi ets les coses no van bé
i no em serveix obrir el llum.
(Torna aviat)

Però tu i jo podem ser llum pels que lluiten...
(Fabià)

Pel pendent d´aquesta llum
que en els sentits decobreix la seva bellesa...
(Lentament comença el cant)

Però aquesta llum dels teus ulls
omple de fars l´horitzó,
i encega els llops que cada nit vigilen
la llibertat encadenada lliure...
(Un no sé què)

... m’has deixat encendre estels de llum dins dels teus ulls...
(Verges 2007)

Molta llum (3)

2009-04-17T10:19:00.000-07:00

Segueixo viatge pel mar de l´afany,
buscant l´amor amic perdut
quan tempestes de corbs esquinçaren la llum.
(Amor que m’ets amic)

Per la vella carretera
entre esclats de llum i mel
hi ha dos homes que caminen
amb la fosca dintre seu.
(Tomb d’atzars)

Fem cinema mut a la finestra
i som tants milers que cada nit seiem al galliner del món.
ens treuen la llum donant "l´electra"
que així puguem veure els cretins de llavis fins i cors garrins.
(Un cinema paradís, si us plau)

Perquè has obert alguna llum
amb les espurnes dels teus ulls
i aquest somriure màgic.
(Véns)

Una llum, una llum, una llum
ens crema els ulls...
(Tossudament alçats)

No hi haurà desert ni buit
si amb dits de vent recollim tanta llum dispersa...
(Lentament comença el cant)

L’espai ple de llum
on s’emmiralla el mar... el mar... el mar.
(Et deixo un pont de mar blava)

Corren els trens, la llum de la pobra gent, pobra,
fa senyal d´un camí basardós i tenaç d´una Europa en plena nit.
(Els trens de Kosovo)

Com l’encís diferent
d’un demà ple de força i llum,
pels camins costeruts
s’aprèn el goig de viure
(Embruix de lluna)

Obre els ulls: som el cos;
tanca els ulls: som l'esperit,
som la llum del sol, de la nit la foscor.
(Com un arbre nu)

Molta llum (2)

2009-04-10T03:29:00.000-07:00

Tot el que et dic no té sentit si sóc dempeus
però és clar com la llum del mar si remo a la barca...
(I tanmateix)

Però ja saps que cada dia
té el seu temps de llum i dol...
(A cara o creu)

...que la llum no els escarneixi
amb llur propi desesper
precisant perfils al fred, la fam...
(Lluna)

Disset anys només
i tu tant vell;
gelós de la llum dels seus ulls,
has volgut tancar ses parpelles...
(Campanades a morts)

Astre d'amor,
mestre de la llum,
llavi rogent d'alba en foc,
per qui amb afany visc i sóc.
(Sol)

Quan la plaça té son
queden només les faroles
que mandroses fan la llum...
(Un cor a Barcelona)

Tot era buit de mar i de perfum,
tot eren platges de miratge i fum,
com una estranya llum esperada
que encén els ulls només un sol instant...
(Canto l’amor)

En el màgic color dels teus ulls,
hi he posat el desig dels meus ulls
i com una petjada, quan minvava la llum,
va quedar una cançó.
(Som tu i jo)

Com un gran ram
de roses blanques
el teu record que m´acompanya,
de tanta llum et sóc deutor
que em sobra espai i em sobra tarda
(Roses blanques)

Sé tan a prop el meu partir
que et deixo llum a la finestra p
er si així et creus que sóc aquí,
quan l´enyor venci els teus vespres.
(Vaig i vinc)

Molta llum (1)

2009-04-02T15:58:00.000-07:00

Neixen les albes

quan amb els teus ulls obres la llum.
(Astres)

M'agrada el riure dels teus ulls on el reflex d'una llum
em sembla un far a la marina...
(I amb el somriure, la revolta)

Junts, junts, sempre junts,
així ho diran cada capvespre,
mentre la llum del seu llitet
no és la de cap estrella.
(Junts)

Tens un clavell per a mi
que a voltes tinc pena al cor
i tristesa als ulls
i em sembla tan difícil un poc de llum.
(Tinc un clavell per tu)

Mireu-me els ulls per creure
en el demà que teniu als dits,
sense la llum dels meus ulls clars
no hi haurà per ningú cap demà.
(Mireu-me els ulls)

Però vindran
els nostres atletes que esperem fa temps
i ompliran l'ample horitzó amb llum de dignitat.
(Al carrer dels quatre llits)

Diré adéu als amors
que m´han acompanyat
tant se val si han sigut
ombra, llum, plany o goig...
(Quan l’onada em durà a la platja dels morts)

...tu eres llum, eres por, eres pau i foscor
ara dolç o amargant, ara fràgil diamant.
(Novembre)

Qui sinó tots
-i cadascú per torna-

podem crear des d'aquests límits d'ara

l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu ressoni?
(Ara mateix)

Quan tancarem les llums d´aquesta escena
és que tindràs un lloc per mi...
(Al teatre)

Debilitat

2009-03-31T14:56:00.000-07:00

Moltes vegades, massa vegades, m'he sentit així de malament, retornant a la crua realitat després de viure instants en un núvol. Massa vegades se'm fa de nit al cor.

Quan els mots només són
la impotència dels mots,
tot sovint fem cançons
que ens deslliuren un poc,
però, a la fi, retornem
amb el darrer acord.

Quan el cos només és
la impotència del cos,
tot sovint amb l'amor
donem tants de tresors,
però, a la fi, retornem
amb el darrer petó.

Quan la por només és
la impotència en la por,
tot sovint somniem
que la pau és això,
però, a la fi, retornem
quan rebem l'últim cop.

Foto: José Molina Pascual

Lo cirerer

2009-03-29T04:25:00.000-07:00

El cirerer que dibuixa Llach a través de l'expressivitat musical del segon tall del disc "Porrera" no és un cirerer en flor. Sembla més aviat un cirerer nu, despoblat tant del blanc com del vermell. És un cirerer solitari enmig del fred, on el pagès hi repenja un moment el cos per a donar descans a la feina. No per això menys bell, no per això menys entranyable. De fet, la música, en gran part en forma de cànon, arriba al fons de l'ànima, és intensa, emocional, i que en definitiva ens porta enmig d'una natura dura, un punt àrida, i en que l'home s'hi troba sol; perdut en aquesta natura, lo cirerer hi és present, i podem recordar, a través d'ell, que tot i que ara (en el moment de la música) no presenta el seu millor aspecte, no falta gaire per a que llueixi una imatge preciosa, amb les seves flors blanques, i més endavant amb la seva vermellor d'aquells fruits que tant agraden.

Bona cara al mal temps

2009-03-03T12:09:00.000-08:00

No era gaire amant dels llarguíssims discursos que feia Llach entre cançó i cançó, sobretot perquè el fet d'anar a més d'un i de dos concerts per gira portava a que ja et sabies totes les bromes i anècdotes de memòria. De totes maneres, cert era que en alguns dels seus monòlegs hi deia coses, idees, que et podien marcar tant o més que no pas les mateixes cançons. I aquests darrers dies he pensat especialment en una d'aquestes idees, quan, abans de presentar el tema "I amb el somriure, la revolta", comentava sovint que precisament el que volen els nostres enemics és veure'ns emprenyats, o tristos, i que les seves victòries eren les nostres derrotes. Que ells se sentien eufòrics quan observàvem com ens deprimiem quan les coses els anaven bé. I d'aquí que amb els somriures es puguin fer revoltes.

I és cert. Res té a veure la força que es té, com et sents de bé el cos, quan vas amb un somriure d'orella a orella en comparació amb quan estàs compungit. Penso en segons quin dirigent polític el feliç que seria si sabés que jo, que penso com penso, estic emprenyat només d'escoltar-lo, i per tant el millor és prendre-s'ho amb molt d'humor, i en tot cas enfotre-se'n una mica de tot plegat, però sobretot d'ell.

I en diumenges una mica negres, en que es produeixen segons quins resultats electorals, o que ja t'aixeques malament amb el so d'una ràdio que anuncia la mort d'un actor collonut (fins aviat, Pepe), penses que el millor remei és precisament aquest, somriure, i tirar endavant, amb el cap alt. Gràcies, Lluís.

Només per a tu

2009-03-01T14:45:00.000-08:00

"Només per a tu", la penúltima cançó del disc "Maremar" (1985) és pot considerar una composició llaquiana 100%. Trobem en ella una estructura que es repeteix en molts temes del de Verges, ell sol al piano, una cançó despullada de grans artificis, en que predomina el preciosisme de la melodia, amb el piano fa uns acords arpegiats i uns acompanyaments senzills però efectius, i els instruments de corda que entren per a reforçar l'harmonia i en moments per a repetir la melodia de la veu. A Llach li encantava aquesta combinació de piano i corda - en molts casos violoncel, en d'altres violí, però sovint també guitarra, i a vegades en combinacions -, ja que són composicions senzilles - per a ell, és clar -, però que de seguida arriben si al darrera hi ha una bona melodia.

El problema que veig en aquest tipus de composicions és que ell mateix, al costar-li menys de fer-les que d'altres, les devia menystenir. "Només per a tu", com tantes altres cançons compostes d'aquesta manera, no n'era una excepció i ben poques vegades la va tocar en directe, fora de la gira del "Maremar". D'altres cançons del mateix estil, tot i ser precioses, van córrer la mateixa sort, i només les interpretava en moments molt puntuals: "Novembre del 72", "La joia", "Un himne per no guanyar", "Infant de Beirut", "Cançó d'amor"... D'altres sí que van tenir llarga vida dalt dels escenaris, com "Laura" o "Tendresa".

La causa que jo dedueixo és la següent: a Llach li encantava fer nous vestits per a les seves cançons, nous arrenjaments, difícilment en dues gires diferents cap cançó sonava igual. I això és molt més fàcil d'aconseguir en cançons que parteixen d'una instrumentació treballada, amb diversos elements, que no pas d'una cançó que parteixi de només piano i un altre instrument. Difícilment s'entendria, o si més no sonaria extrany, que de cop i volta Llach interpretés "La joia", per posar un exemple, amb baix, bateria, guitarra... En definitiva, com que a Llach li aburria interpretar una cançó igual que estava enregistrada al disc, i aquestes cançons esmentades avui permeten poca modificació, les cantava poc, i llestos!

En quant a la lletra de "Només per a tu", la veritat és que tot i que té frases que enganxen, no és de les més aconseguides de Llach. En part moltes de les coses que hi diu són bastant comunes de les cançons d'amor, i repeteix recursos seus molt constants com el del vaixell, el mar, la llibertat... És clar, ja ens agradaria a qualsevol mortal escriure una lletra com aquesta dedicada a la persona estimada, però dins la seva extensa producció no crec que sigui del millor per la seva simplicitat. El primer paràgraf expressa pràcticament la mateixa idea que anys més tard reflectiria a la cançó "Penyora".

Amor, t’estimo, i tant t’estimo
que en l’amor meu ets mesura.
Tu has obert límits al meu vol,
que amb serenor declinava,
i avui em crec prop de la plenitud,
només perquè me la imagines tu.
Amor t’estima tant i tot l’amor meu.

I buscaré només per a tu,
amb la ignorància de sempre,
paraules dites pels amants
des de l’albada dels segles,
i per l’engany del meu amor creuré
reinventar el llenguatge a cada gest.
Engany d’amor i veritat de l’engany.

Amor d’etern recomençar,
que empenys la meva aventura,
que proa et fas del meu vaixell,
quan la mar veus embranzida,
en qui allibero antiga esclavitud,
per qui confesso aquesta servitud.
Amor esclau i llibertat de l’amor.

Aparadors

2009-02-26T12:15:00.001-08:00

Quan sortia al mercat un nou disc de Lluís Llach passava força dies mirant, més o menys de reüll, més o menys fixament, els aparadors de les botigues de discos per veure si li hi posaven, en definitiva el cas que en feien, d'aquest nou treball. Una curiositat. No anava expressament a cercar les botigues, sinó que em venien de pas, i també era una manera de saber com tractaven en general la música cantada en català. Cal dir que les emprenyades eren freqüents? Amb rares excepcions, la immensa majoria de botigues no posaven mai a l'aparador el nou disc de Llach (almenys en els anys que jo ho mirava). Les preguntes que em venien al cap eren moltes: si això ho fan amb Llach, tot un nom propi al nostre país, i dels que ven més discos, sinó el que més, què deuen fer amb altres grups i cantants catalans? I certament: si a l'aparador hi havia 30 caràtules, ni una acostumava a ser d'un grup d'aquí...

Una nova prova de l'habitual autoodi en molta gent d'aquest país. Com ha costat que des de sectors que ho podien fer es recolzés mínimament la música que es feia i es fa aquí... Si nosaltres no potenciem la música en català, qui ho ha de fer? Qui l'ha de comprar? Però sobretot heus aquí una prova que la llibertat de mercat no sempre vol dir llibertat d'expressió. No en tinc ni idea de si és cert allò que he escoltat a vegades que les mateixes discogràfiques paguen a cadenes com l'FNAC i tantes altres per a que els seus llançaments se situïn en llocs destacats i visibles de les botigues, i es puguin escoltar durant setmanes en els auriculars. Molt m'imagino que en gran part deu ser cert, i de nou, per tant, es pot veure com llibertat de mercat i llibertat d'expressió o de possibilitats no van junts, perquè davant de fets com aquest les discogràfiques catalanes poques coses poden fer. El riure que em feia que després sortissin amos de botigues de discos queixant-se que Llach hagués venut primer el disc "Verges 2007" a través d'un diari que no a través dels canals habituals...

I és que, encara que sembli una tonteria, cada acte té la seva importància. Potser molts dels que llegiu aquest bloc teníeu molt clar quan sortia el nou disc de Llach i l'anàveu a comprar el primer dia. Però molta gent no viu amb Llach al cap encara que li agradi, i veure o no veure un dia el disc en un aparador pot ser la diferència entre que se l'acabi comprant o no.

Josep M. Flotats

2009-02-09T03:59:00.000-08:00

Lluís Llach sempre s'ha sentit molt a prop de la gent del teatre. Ell mateix ha afirmat en alguna ocasió que tenia més amics en aquest camp artístic que no pas en el de la música, i s'ha vinculat especialment amb tot allò que envoltava el teatre Lliure de Barcelona. D'entre les amistats amb actors coneguts va donar fruits especialment dolços la que va mantenir amb Josep M. Flotats.

Flotats és l'exemple d'actor amb personalitat molt forta i, per a molts i sobretot especialment durant els 80, considerat com el número 1 de l'escena catalana. La seva interpretació de Cyrano de Bergerac (1984) és especialment inoblidable, i era per aquells anys que era coneguda la seva amistat amb Llach. D'alguna manera, es tractava de dos tótems del país que dominaven l'escena, l'un en el camp de la música i l'altre en el camp del teatre. Però Flotats representava molt més, representava aquella mirada que, cap a França i sobretot cap a París, sempre han tingut sectors artístics de la societat catalana. Possiblement per la proximitat d'aquest país però sobretot, és clar, per la seva potència cultural. Un contacte i vinculació que es dóna ja al segle XIX, que pren especialment rellevància amb els nostres pintors avantguardistes del segle XX, i del que el teatre català i la Cançó en són hereus. Al meu entendre, aquesta mirada cap a París s'ha anant fonent, sigui perquè ja no els tenim tant a envejar, sigui perquè França ja no és tan capdavantera en moviments artístics.

No és estrany que fos en el pis de Flotats a França que Llach descobrís un poema de Martí i Pol que començava amb uns versos que deien "Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic i em poso a apedaçar...". D'immediat Llach li va fer llegir el poema al seu amic Flotats, i va tenir clar, a l'hora de fer el disc "I amb el somriure, la revolta" (1982) que la primera part l'havia de recitar el prestigiós actor. Es feia visible així una combinació de tres "cracks" en tres àmbits diferents de la cultura catalana: Llach com a cantautor, Flotats com a actor, i Martí i Pol com a poeta. Una combinació d'un nivell excels i difícilment comparable amb gaire res que s'hagi fet en aquest país.

Sobreactuat per molts, amb una força extraordinària per a molts d'altres, el cas és que el recitat de Flotats dels versos del "Ara mateix" han fet que milers de persones se'ls sàpiguen de memòria i fins i tot els recitin imitant l'accent o l'entonació de Flotats. El que va passar anys més tard amb tot el tema del TNC i tot plegat ja són figues d'un altre paner...

Més informació:
http://unblocsobrelluisllach.blogspot.com/2008/05/amor-particular.html

'Gener de 1976', disc en directe preferit

2009-02-03T14:48:00.000-08:00

Per mi no hi ha hagut sorpresa. El disc de "Barcelona. Gener de 1976" té una força i energia fora de mida. És un treball que reflecteix molt bé un temps i un país, i a més a més en un moment dolcíssim a nivell compositiu i interpretatiu de Llach. Més que un disc són sentiments, veus entretallades per l'emoció, crits de revoltes... No sé si a vegades diem molt a la fresca que ens agradaria tornar a aquells anys, o haver-los viscut. Sí, segur, ho diem molt sense pensar-ho gaire, perquè eren moments d'incerteses, i encara d'exiliats, i de por, però, és clar, també moments d'il·lusió col·lectiva i de resorgiment de les veus apagades.

El segon lloc ja estava més disputat, i precisament entre els dos extrems més extrems: la majestuositat del Camp del Barça, i la intimitat i recolliment d'un disc com "Nu". Finalment s'ha imposat el primer, potser per allò que acaba tirant el "jo hi era", o perquè agrada a més gent, i punt.

Gràcies a tots els que participeu en les enquestes. Sé que no serveixen de gaire res, però és una manera més per a que participeu en el bloc i expresseu les vostres opinions.

Sabeu que podeu proposar preguntes, suggerir temes i tot el que vulgueu!

PD: Poques imatges que hi ha d'aquell concert del 76, i sembla ser que al YouTube han tret el vídeo que hi havia. Per això il·lustro l'article amb aquesta presentació que algú ha fet per al YouTube.

Au blanca

2009-01-29T12:45:00.000-08:00

Com una au blanca creuant la mar
només amb ales de tendresa,
així et sé en el teu vol.

Com una au blanca a l´horitzó,
fent-nos senyal de la Bellesa
que t´ha deixat el teu secret,

és així com et conec:
només per una veu que estima,
només per un batec en el teu cant.

Com una au blanca buscant recer,
fent niu per als seus amors més fràgils,
així et sé... com una au blanca.

Diumenge

2009-01-26T15:10:00.001-08:00

No trobeu curiós que tan sols un dia de la setmana aparegui citat en les cançons de Llach? El diumenge, sí.

Quan més m'hi endinso més em sorprèn la manera d'escriure lletres de Lluís Llach. Un dia en parlaré àmpliament, però és com si tot plegat no toqués gaire de peus a terra, com si tot fos pensat "en universal"... A diferència de molts altres lletristes, que ens parlen des d'una quotidianitat encisadora, amb cafès amb llet, tauletes de nit, llençols, o peces de vestir, Llach se sustenta com en un segon nivell, no menys encisador, però amb sentiments més d'acord amb el que succeeix "per dins" que no amb el que percebem en allò que toquem cada dia. En fi, com dic ja en parlarem un altre dia.

El fet d'esmentar dies de la setmana (o no fer-ho gaire gens, com és el cas de Llach) s'engloba també en aquest context. Llach no ens cita cap dimecres, ni cap divendres a la nit... Quan situa l'acció en algun dia només ho fa en diumenge, perquè és el dia que a ell li va millor per a la seva manera de fer cançons. El diumenge comporta una certa melangia, aquelles tardes tranquil·les amb les botigues tancades i les passejades silencioses entre arbres que es van desprenent de les fulles sobreres. És aquell dia de la sobretaula serena, el dia d'anar a veure la iaia o la tieta, o les hores detingudes per tombar-se al llit i llegir pausadament, o fer l'amor d'una forma diferent, sense haver-se de vestir de pressa per anar a treballar. Aquelles tardes d'hivern en que, si fa un fred com déu mana, un s'està calentó a casa, amb la manta a les cames i, si se'n té, la llar de foc vibrant que va consumint les branquetes amb el seu crec - crec particular... A molts no els agrada el diumenge, precisament per tot això; però precisament aquestes són característiques que marquen molt la manera de fer de Llach, si més no aquelles que mostra de cara enfora, aquesta serenor, aquesta pausa, aquesta tendresa amb algú que estimes, aquesta conversa entre persones, i no el córrer d'entre setmana...

Ell, el diumenge, l'aprofita per anar al Liceu amb la Roser ("... amb la Roser, que és diumenge", Esquizoclub); per recordar els balls ("... hi feien ball cada diumenge...", La Lira); per fer costat a la Tata mentre s'arregla ("... i si és diumenge mudes els teus ulls...", Tata); i, en resum, la seva adoració pel diumenge queda clara quan demana que "ens el facin" tots aquells que formen part del nostre cinema paradís:

"Hi ha un cinema dalt del cel
quan els somnis ens cremen, ens cremen.
Un cinema "Paradís"
perquè ens faci diumenge, diumenge,
on puguem netejar el cor
de tanta merda i "burreria" feta nord.
Tot l'univers com si fos
la sala immensa pels grans somnis que no...

....som cinema mut a les estrelles."

A cavall del vent

2009-01-20T15:35:00.000-08:00

És un d'aquells temes que ens mostren la vessant més "pop" de Llach. D'aquelles cançons que el diferenciaven d'altres cantautors de l'època. No descobrireu peces de Raimon o de Paco Ibáñez que sonin així, amb aquests acords majors tan frescos i aquestes tornades enganxoses. Segurament Llach no li va poder donar tota la sonoritat que hagués volgut, o potser no ho va voler per a no trencar en excés amb d'altres cançons del mateix disc ("Com un arbre nu", 1972). Però, com passa sovint, apareixen segones oportunitats per a les bones cançons, i Manu Guix li ha sabut donar en els seus "Onze Llachs" tota la força necessària i l'ha popularitzat entre el jovent. A mi em sobta que cap altre grup rocker de casa nostra s'hagués fixat en "A cavall del vent" i la versionés.

La lletra, no ens enganyem, és senzilleta i una mica desordenada, però ben encaixada, perquè la repetició del "crida" hi lliga molt bé, enganxa, i la força que pren el mot "vent", també en la tornada, referma la idea que tota la cançó va a cop de vent. Si jo n'hagués de fer un vídeoclip en aquells anys, no dubtaria gaire en muntar Llach dalt d'un cavall i cantant la cançó mentre l'animal va a tota velocitat i a Llach se li mou la cabellera (encara existent aleshores). El que no sé és si ell s'hagués deixat... Ara, aquesta clucada d'ull reivindicativa en una sola frase ("Sé que hem tingut la raó..."), la veritat és que no l'acabo d'entendre. Per la resta, em sembla una cançó de comiat de la parella, però, com va cantar molts i molts anys després, un adéu d'amor que encara era amor, però ell s'encaparrava a anar cap a d'altres aventures, tot i que escrivia mots per a tenir amb ell la semblança de la persona estimada... En fi, una mica liat tot plegat.

Sé que això és un adéu
on no manquen plors
ni el soroll dels mots.

Sé que el temps llevarà
un mur silenciós
d'oblits i records.

Però em crida, em crida el vent
i me'n vaig amb ell.

Sé que hem tingut la raó
i, només per això,
tornaria a estimar-te.

Sé que els acords que escric
són per tenir aquí
la teva semblança.

Però em crida, em crida el vent
i me'n vaig amb ell.

Sé que això és un adéu
on no manquen plors
ni el soroll dels mots.

Però em crida, em crida el vent
i me'n vaig amb ell.

Aquesta foto...

2009-01-13T15:02:00.000-08:00

Quantes vegades he vist publicada aquesta foto. Segurament perquè va ser un concert (de fet tres, però és com si fossin un de sol) que va passar a la història, però en canvi de documentació gràfica i àudiovisual en va quedar ben poca. Com han canviat els temps! El dia següent del Verges 2007 ja hi havia una vintena de vídeos penjats al YouTube. Del concert del gener del 76 al Palau dels Esports de Barcelona hi ha quatre fotos mal comptades i un fragment de "L'Estaca" enregistrat per a una pel·lícula amb pocs recursos.

No sé si aquesta foto pot ser exemple d'allò que una imatge val més que mil paraules. Les teves paraules valen molt, i sovint la imatge em sembla a mi que no l'has cuidada prou, o almenys no tant com d'altres cantants. Sigui com sigui és una imatge molt autèntica, molt d'aquells anys foscos sortint d'una llarga dictadura, però encara amb molts dubtes, pensaments emboirats, somnis i il·lusions per complir-se. Tot això - dubtes, pensaments, somnis i il·lusions - ho sembla reflectir la teva cara, i potser sigui motiu també pel qual aquesta foto s'ha reproduït tantes i tantes vegades, com a exemple d'un temps i d'un país. Què pensaves, Lluís, en aquest precís moment? Eres feliç? Estaves emocionat? Quina partitura miraven els teus ulls? Era al principi del concert? O potser tornant d'entre bambolines per a fer ja algun bis després d'una llarga ovació? Es tractava potser d'una de les habituals transicions d'aquells concerts en que anaves del piano a la guitarra i viceversa? O només t'havies aixecat per a saludar? I el fotògraf, on era? Es diria que es trobava tocant la cua del piano, un piano amb els budells a l'aire, ensenyant el seu interior, com tu mostraves els sentiments profunds amb les teves melodies i ens les feies entrar dins nostre.

Un instant d'un dia d'un mes de gener d'un 1976. Una data que com la d'ahir mateix ja no pot tornar, mai més, però que es pot recordar a través d'una simple foto, d'un moment captat, encara que sigui en un blanc-i-negre aspre. No hi ha música, no hi ha aplaudiments, no hi ha crits; els podem posar cadascú, ens els podem imaginar i podem tornar a aquell instant, a aquell dia que vas fer vibrar tants ulls i tantes veus.

La gestió de la composició per part del cantautor

2009-01-11T10:48:00.000-08:00

A vegades he pensat en quin percentatge els acompanyaments musicals de les cançons de Llach - com de tants altres cantautors - estan creats per ell mateix, i quina part és obra dels seus músics. És a dir, si Llach agafava i li deia al guitarrista: "tu aquí has de fer do - mi - fa - do - mi - do", o bé els mateixos músics li proposaven melodies, solos, etc.

Suposo que hi va haver una mica de tot, però no ha de ser del tot senzill gestionar un grup de músics i plasmar amb ells la idea que es té. Al cap i a la fi, ja prou feina hi ha en fer les lletres, la composició musical i tot plegat, que a més a més cal pensar en què farà cada instrument i si el músic en qüestió ho trobarà bé o no. Però el problema fonamental jo el veig en el següent: si marques completament el que ha de fer el músic, resulta que ets un petit dictador i no ets gens flexible; en canvi, si li dones molta llibertat i que pugui aportar de la seva banda, et pots trobar amb el cas Rabi.

Què va passar amb Manuel Rabinad, 'Rabi'? Va ser el flautista de Llach durant una pila d'anys (posaria la mà al foc que, després de Laura Almerich, és el músic que va estar més anys amb Llach), i les seves flautes travasseres realment donaven un aire a moltes composicions del de Verges que eren un valor afegit més i un tret distintiu respecte a molts d'altres cantautors. Rabi va arribar a un dels seus moments culminants musicalment amb la coproducció del disc "Porrera". Però la relació entre cantautor i flautista sembla que no devia acabar del tot bé, ja que si no no s'entén que Rabi portés Llach als tribunals. El motiu: considerava o millor dit reclamava que li corresponien cobrar drets d'autor d'algunes cançons de Llach.

És un tema complex, està clar. Sense la base composta per Llach, Rabi no tindria res a "afegir"; però també és cert que sense les aportacions de Rabi potser algunes peces no sonarien igual o no haguessin tingut la mateixa, diguem-ne, elegància. I sembla ser que la resolució judicial va donar la raó a Rabi! O sigui que des d'aquell dia potser sí que Llach poca cosa més va deixar aportar als seus músics...

Lluís Llach, "el plasta"

2009-01-07T08:39:00.000-08:00

Un dels motius pels quals, n'estic prou segur, va decidir plegar Lluís Llach va ser per alguns dels canvis produïts recentment en la societat. Jo estic convençut que Llach és un ferm defensor de la llibertat que dóna internet, però potser no tant cap allà on s'encaminen molts d'aquests canvis o llibertats; dit d'una altra manera, que la llibertat d'opinió a internet s'ha convertit en llibertat d'insult. Si fins i tot passa en els darrers anys en programes de ràdio i de televisió, i amb noms i cognoms, i sembla que a ningú no li passa res, imagineu-vos a internet i darrera d'un anonimat. Diaris de gran prestigi (almenys fins ara) i renom permeten comentaris a tota mena de notícies, i sense que absolutament ningú controli cap ofensa ni cap insult... És el mercat en el que tot s'hi val, en el que tothom pot tirar a terra la paradeta del veí i quedar-se tan ample, o trencar una producció de cristall sencera i que encara es rigui la gracieta.

Llach ve d'uns altres temps, uns temps en que podien estar a favor o en contra del teu discurs, de la teva música, o del que fos, però almenys hi havia arguments i no qualsevol persona, sense tenir-ne ni la més absoluta idea, podia opinar públicament arreu i que tothom ho llegís. Amb internet - que jo trobo un invent magnífic, per no dir fins i tot el gran invent del present i del futur - està clar que és molt més difícil ser personatge públic, i encara més, si ho ets, pronunciar-se públicament de qualsevol tema polític o social sense que, al cap de poques hores, centenars d'insults impunes - que no arguments en contra de la teva opinió - ja pengin de la xarxa. I si el personatge públic en qüestió ja té feta la seva trajectòria, i ja fa temps que es plantejava una altra manera de viure, per què continuar aguantant tot això?

En fi, me n'estic anant una mica, però és que aquesta és una qüestió que m'interessa força... El que volia dir és que junt amb els anònims comentaristes de tot, han sortit també de sota les pedres els periodistes i d'altres opinadors de tot i que cada dia han de penjar una columna en algun dels anomenats diaris digitals sense tenir-ne ni idea en moltes ocasions del que parlen. N'hi ha tants, d'opinadors a la xarxa, que l'has de dir ben grossa per a destacar, per a tenir molts comentaris, per a que la gent entri al teu text a veure quina una en dius avui... Adjunto tot seguit només un exemple - i no pas excessivament dur amb Llach, n'hi ha que ho són molt més - d'un personatge força lamentable que es diu Sergi Fidalgo i que escriu en un diari digital també esperpèntic anomenat e-notícies. És un article del 20 de febrer de 2007, i el problema, que també, no està tant en les bajanades que escriu, sinó en tot el seguit de comentaris que sap que desencadenarà, més propis (com en molts casos en aquests espais) d'una colla d'embriagats a altes hores de la matinada que no pas d'unes persones amb un mínim d'estudis, ni que sigui l'ESO.

Lluís Llach, "el plasta"

Sergi Fidalgo
Ho sento, he intentat no pensar així, i durant un temps he intentat comprendre aquest personatge, però ara considero Lluís Llach el tio més pesat i més plasta de tot Catalunya. La seva pose de consciència crítica del país no em resulta convincent, quan forma part de l'establishment cultural i mediàtic català: quan ets el referent per a bona part de la nostra classe política, la que ocupa conselleries i ajuntaments, no pots ser ni alternatiu, ni ser antisistema. Llach és sistema pur, un cantant que, amb les seves cançons, fa plorar d'emoció les tietes, els dissenyadors progres amb estudi a l'Eixample i compte corrent més que sanejat, els diputats i els botiguers, mentre es dedica a fer negoci venent vins.

Si Lluís Llach és la nostra veu crítica, és que Catalunya està molt malament, i l'oasi ha triomfat. Som un país tancat, que es mira el melic, i que busca Pepitos grillos que no ens facin mal, que simplement ens donin un petit clatellot mentre pensem "tant és, ens l'ha donat el Lluís, que és un dels nostres". Trist destí el de Catalunya amb herois d'aquesta mena. Llach és un poeta musical de qualitat, i res més. I dic "de qualitat" perquè accepto el consens que hi ha entre els crítics, perquè a mi la seva obra no em diu res.

L'estrany afer del vídeo del concert del Camp del Barça

2009-01-04T12:36:00.000-08:00

Fa uns dies plantejava a l'enquesta si hauria de sortir editat en DVD l'històric concert que Lluís Llach va fer al Camp Nou el 6 de juliol de 1985. Les respostes (gràcies a tots els que hi heu participat) no deixen gaire lloc al dubte que molts seguidors de Llach, tot i segurament tenir enregistrada la part d'aquest concert que ha emès en algunes ocasions TV3, i també el disc doble que en va sortir pocs mesos després, anirien a la botiga a comprar aquest producte, i més si hi anés tot el concert, de principi a fi. I és que tot el que es refereix al vídeo d'aquell concert està envoltat d'un cert misteri, i mai, mai, s'ha emès íntegre.

Ja els dies abans de l'esdeveniment es va especular molt de si s'emetria en directe per televisió. S'entén en part que no fos així, ja que les entrades es van acabar de vendre el mateix dia, i aleshores no era tan habitual com en els darrers anys fer concerts en directe d'un cantant o un grup per la petita pantalla. Però van dir que hi connectarien a la part final, i així es va fer, declarant que al cap d'uns dies el farien sencer.

Però va arribar el moment i de tot el concert en va quedar un resum d'una hora en imatges. Per què? Ningú no en va donar cap explicació, i per tant hi va haver un munt de cançons d'aquella nit màgica que, excepte els que allí estaven, ningú més no ha pogut veure. Aleshores es va rumorejar si seria perquè en treurien al mercat el vídeo, però van passar els anys i no va ser així.

En la celebració del desè aniversari del concert, el 33 va emetre de nou el resum d'una hora. Hagués estat un magnífic moment per a fer-lo sencer. Estem parlant de l'única vegada que un cantant català, tot sol i amb entrada de pagament, ha reunit 100.000 persones en un concert. Però no va ser així, ni en dates properes a la seva retirada dels escenaris, en que també TV3, o almenys el 33, s'haguessin pogut marcar un gran detall.

Als anys 80 no era tan habitual com ara editar vídeos de concerts, però ja es feia, i crec que hagués estat un dels primers vídeos d'un cantant en llengua catalana que hagués sortit al mercat. Ja que no va ser així, poc hagués costat fer-ho més recentment, en format DVD, i acompanyant per exemple la col·lecció completa de Llach que va sortir a la venda fa uns pocs anys, o la col·lecció més recent de La Vanguardia. Aquest sí que hagués estat un gran valor afegit a aquests productes!

Els motius de tot plegat són ben desconeguts. Potser una tossuderia del mateix Llach, potser algun impediment dels polítics de torn (només cal recordar que pràcticament cap polític amb càrrec va assistir al concert), potser per una mala entesa amb la discogràfica... El cas és que, una vegada acabada la seva carrera, ens trobem amb uns productes àudiovisuals de Llach al mercat poc representatius i que sembla que cerquin recuperar el temps perdut o la mala gestió d'anys enrera; tenim el concert del Liceu de la presentació del disc "Jocs", el DVD del concert del palau de Sant Jordi amb Feliu Ventura, i un dels concerts que va fer a la sala Apolo de Barcelona per a presentar en la gira de "Poetes"; quan seria molt més àlgid i representatiu poder adquirir la presentació de "Un pont de mar blava" al palau de Sant Jordi, el concert també al Sant Jordi amb Josep Carreras, la "Tríada" del TNC, i com no el del Camp Nou.

En tot cas, si cap discogràfica s'hi posa, i ja que els drets de la retransmissió els deu seguir tenint la Televisió de Catalunya, ara que hi mana una gran amiga seva a veure si està per la labor i el retransmeten íntegre ni que sigui pel canal 300.

Potser el desig

2008-12-26T15:25:00.000-08:00

"Potser el desig" és possiblement la cançó més interessant del treball "I.". Llach recupera el que en podríem dir la "sexualitat sensual", un tema del que no ha defugit mai però que tampoc ha cultivat de manera freqüent, possiblement per allò de no espantar les iaies, i de no passar-se podent semblar barruer. Així, els seus dos grans exemples de lletres de sexualitat sensual són "Onades" i aquesta "Potser el desig". També més o menys s'hi podria incloure "Dibuix".

A diferència de la primera, a "Potser el desig" aprofita un tema tan humà com és la temptació, el desig sexual, en definitiva les ganes de fer servir allò que tenim entre les cames, per a tocar directament la petitesa de l'ésser humà. Res que inventi ell i que no hagués explicat ja en altres cançons, però segurament ho fa de manera més precisa i més poètica que mai: "curiós aquest humà que es pensa centre del món quan ni tan sols es reconeix". I també diu: "Tenim ressons tant secrets dins nostre
i massa sovint no en sabem quasi res, pensem que anem per un camí plàcid on tot és ben previst i res no ens corprèn, però arriba el desig de sobte i ens trenca els motlles dels membres i sentiments". Cert, ens pensem que som la pera, la mar d'importants, i un simple desig que no ens esperàvem ens pot fer trontollar una vida estable o ens trastoca tots els plans. Fins i tot a l'íntegre Llach, que així com a la cançó Geografia ens diu que "mai no em voldria esclau de res", ara ens reconeix que "sóc esclau del desig quan m'acosto a la teva pell".

L'acompanyament musical en aquest cas s'adiu molt amb la lletra. Una música bolera, un mig temps una mica arrossegat que va marcant l'ànsia del desig, i en que aquesta paraula, "desig", pren un constant protagonisme, pronunciant-la fins a set vegades i de la manera tan bé que sap fer ell aquestes "tx" finals. Dóna joc i importància a tots els músics que l'acompanyaven, primer amb unes bastonades de violoncel precioses, després amb la força de percussió, baix i guitarres, i amb el solo de saxo.

Als concerts aprofitava aquest tema per a fer una de les presentacions més boniques i alhora entranyables, perquè no estava malament veure un home del voltant dels 60 anys deixant-se portar per aquestes qüestions. I és que segurament quan perdem el desig, i no només el sexual, sinó també cap a molts altres aspectes de la vida, segurament estem començant a morir.

Quan el desig fa el seu camí a soles
i el cor no li pot fer senyal de cap llei,
sovint llavors entrem en les ombres
quan el cos voluptuós no es vol sotmès.
Curiós aquest humà que es pensa centre del món
quan ni tan sols es reconeix
i mentre tot això t'escric
sóc esclau del desig quan m'acosto a la teva pell.

Tenim ressons tant secrets dins nostre
i massa sovint no en sabem quasi res,
pensem que anem per un camí plàcid
on tot és ben previst i res no ens corprèn,
però arriba el desig de sobte
i ens trenca els motlles dels membres i sentiments,
m'agrada així deixar-me anar pels carrers del desig
quan m'ofrenes la teva pell.

Quan el desig no fa el camí a soles
i busca company en la solitud,
el cor naufraga en un mar d'angoixes
i el cos neguiteja sense aixopluc.
Desig de passió extrema
que ens neix al sexe d'un somni mai satisfet,
si ara puc dir-m'ho no es perquè tinc en tu aquest desig
que em fa esclau del meu sentiment.

Anem vestint un gest rutinari
Però arriba de sobte el desig.

El públic de Llach: el fòrum del Cafè Antic

2008-12-08T15:23:00.000-08:00

Una de les grans idees que va tenir Josep M. Vileu, l'autor de la pàgina web oficial de Lluís Llach, va ser la d'obrir un fòrum per tal que els seguidors "internautes" del de Verges es puguessin posar en contacte. Segurament ell devia ser el primer sorprès de la gran resposta que de seguida va tenir l'invent, i la constant arribada de missatges a la llista (com n'hi diuen) ininterrompudament, independentment que Llach estigués més o menys d'actualitat. Fins i tot a vegades un excés de correus electrònics i que feien que sovint algunes persones es donessin de baixa perquè no donaven l'abast...

Suposo que molts dels que llegiu aquest bloc esteu també en el fòrum del Cafè Antic, o hi heu estat algun temps, i per tant no m'extendré gaire més explicant quins temes s'hi han tractat, polèmiques, trobades que s'han organitzat, etc, entre d'altres coses perquè se'n podria fer tot un llibre. Però sí dir que en Vileu quan va obrir aquest espai de debat no s'imaginava pas les conseqüències que tindria per a molts dels que en un moment o altre s'hi van subscriure. Les coneixences entre alguns dels seus habituals contertulis ("lluïstaires") s'han fet molt intenses, i ja n'han sortit diversos aparellaments i d'altres relacions d'amistat ferma. Però independentment de les relacions personals que s'hi hagin pogut establir, col·lectivament mai s'ha perdut la raó de ser del grup, i les cançons i els concerts de Llach sempre són presents i en primera línia dels debats de la llista.

Han estat tantes les històries que ja ha comportat aquest punt de trobada... No conec gaires més fòrums, però dubto que l'ambient que es respira en el del Cafè Antic tingui gaires paral·lelismes.

El que sí m'ha vingut al cap en més d'una ocasió és el preguntar-me si Llach no ha tingut un grup diguem-ne més o menys organitzat i nombrós de seguidors (o fans, si ho voleu dir així, tot i que aquesta paraula sé que no agrada a molta gent) fins que no es va formar el del Cafè Antic. Els "lluïstaires" van començar a trobar-se i a anar a concerts de Llach de manera conjunta cap a finals de l'any 2000. Llach, per tant, ja portava més de tres dècades dalt dels escenaris, i amb un poder de convocatòria extraordinari. Per tant, m'extranyaria molt que des dels 70 fins al 2000 no hi hagués cap mena de grup de gent de diferents punts que el seguís arreu, que l'esperés sempre a l'acabar els concerts per a parlar amb ell, que fes trobades als voltants de Verges... és a dir, més o menys el que han estat fent molts dels membres del Cafè Antic aquests darrers temps, però en unes altres circumstàncies, i molts anys enrera. De ser així, on és ara aquesta gent? Els segueix agradant Llach? Hi ha algú d'entre els "lluïstaires" que això ho sap o en formava part i no ho vol explicar?

Certament, internet ha facilitat molt coses com aquesta, però a mi, repeteixo, em sorprèn que mai hi hagués hagut un grup de seguidors organitzats al voltant de Llach. Caldrà gratar una mica per veure què trobem...

De nou la mort

2008-12-02T12:03:00.000-08:00

Em deixeu en un dia com avui fer un escrit una mica més personal?

Durant força anys vaig viure una mena de lluna de mel amb la mort. Estava lluny, no s'acostava als meus, voltava segurament per altres paratges i no acariciava a persones estimades. Però fa ja un temps que no és així, que em ronda i que s'emporta familiars i amics amb qui he compartit tants moments... Fa pensar molt, la mort. Per als que ens quedem, és un parell d'hòsties ben donades que fan despertar de tanta tonteria per la que ens preocupem cada dia. Entenem que fem el que fem no tenim escapatòria, i que tots anirem a parar allà mateix. Però mentre no ens ve a buscar, hem de conviure amb els buits que van deixant persones que havíem conegut des que vam arribar al món, i que d'un dia per l'altre saps que ja no podràs donar-li la mà, que no podràs consultar-li els dubtes, explicar-li les penes, que no podràs recolzar el front a la seva espatlla ni sentir la seva escalfor.

Quan se'ns en va gent com en Joan Baptista Humet i en Mikel Laboa tornen a sortir tot de sentiments que tenim just sota la pell, perquè tots, sense remei, anem perdent gent que estimem. Jo no m'entristeixo tant com quan se m'envà algú proper, perquè, tot i fer aquest bloc, crec que no sóc gens mitòman, i primer hi poso tots aquells que conec personalment. Però, com deia, sí que tornen a remoure's coses, i de nou les idees de que tots aquells que coneixem, siguin família, coneguts o simplement gent que admirem per la seva música o la seva obra, se n'aniran anant, si no ho fem nosaltres abans.

A vegades he pensat en el dia que mori Llach. Pot semblar dur, però és així, ell mateix ens hi convida a pensar amb algunes de les seves cançons. Especulo sobre com m'assabentaré de la notícia, quin espai li dedicaran els informatius i els diaris, si la seva música aleshores haurà caigut bastant en l'oblit o bé s'haurà revaloritzat... Hi he pensat algun cop, com també pensava fa anys com em quedaria quan anunciés que es retirava, o en quin estat anímic estaria jo en el seu darrer concert... En fi, són coses que, agradin o no, arriben, que passaran els anys i vindrà l'adéu, com ell mateix diu, mentre encara que no ho vulguem el cor se'ns ha d'anar endurint amb els cops que anem rebent.

Aprendre

2008-11-30T12:50:00.000-08:00

Per a molts, aquesta és una de les millors lletres de Lluís Llach, i no seré jo qui els contradigui. Emmarcada dins d'un treball especialment esplèndid a nivell lletrístic com és "T'estimo" (1984), d'aquells que fan gran la figura d'un cantautor, "Aprendre" es pot considerar una cançó - bandera per a l'artista, ja que recull moltes de les idees força i pensaments que, a vegades separadament en d'altres temes, vol transmetre.

Tot i que el to de la cançó vol ser positiu ("res no acaba si tu no ho vols", "que el sol es pon sempre amb tornada"...), la veritat és que la base musical i la presència d'infants que maten, la tendresa que mor, la tristesa que és només un refugi... porten a que, si ja estàs una mica tocat, no sigui la millor audició per a enlairar-te de nou. Encara recordo quan, acabat de sortir el "Ara", a un amic que ho acabava de deixar amb la parella li vaig posar el vinil i, quan vam arribar a "Aprendre", em va preguntar si el volia acabar d'enfonsar... En tot cas, les frases clau queden al cap, penetren i ajuden quan les pots necessitar.

Aprendre. Un verb que Llach diu sovint que és un eix de la seva experiència vital. Una gran cançó; potser no és de les més fàcils d'entrar ja que no té estructura de tornada que es repeteix i que queda, com passa en el mateix treball amb "Amor particular" o "Tinc un clavell per a tu", però el clima que creava en els concerts era molt especial. Llàstima que caigués ben aviat en els directes la part en que Llach puja el to de la veu i fa com si se n'anés per les branques, i que de fet és un moment de trencament del ritme de la canço que, pel meu gust, hauria d'haver mantingut de manera semblant.

Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l’alba.
Aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.
Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.

Aprendre
que si un infant mata la meva mà no és massa estranya,
què n’és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa.
Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix
que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.

Aprendre
que en certesa res no tinc si no m’ho dónes.
A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa.
Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix.
Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.

Aprendre...

Més sobre l'exposició "Llach a la plaça Reial"

2008-11-29T06:05:00.001-08:00

El fotògraf Juan Miguel Morales m'envia aquesta nota de premsa en que ja es detallen totes les activitats paral·leles a l'exposició que tindrà lloc els mesos de gener i febrer a SETBA Zona d'Art de la plaça Reial. Apunteu-vos-ho a les agendes!

Lluís Llach va viure catorze anys al número 10 de la Plaça Reial de Barcelona, al mateix pis on actualment es troba ubicada SETBA Zona d’Art. Aquesta relació entre el cantautor i la galeria ha motivat l’exposició “Llach a la Plaça Reial”. La mostra recollirà 36 fotografies en blanc i negre, de les quals 5 són inèdites, i 11 textos. En total, un conjunt de 47 peces que representaran un viatge per la vida de Lluís Llach, des de la seva infantesa a l’Empordà fins a la seva retirada dels escenaris, alternant aspectes artístics amb d’altres de personals. Els autors de l’exposició són Juan Miguel Morales, fotògraf que ha seguit la carrera del cantautor, i el periodista Omar Jurado, també autors del llibre Món Llach del qual s’extraurà gran part del material de l’exposició. La inauguració de “Llach a la Plaça Reial” tindrà lloc el dijous 8 de gener i l’exposició es podrà veure fins el 13 de febrer de 2009.

A més de la mostra fotogràfica, estan programades un seguit d’activitats que permetran aprofundir en la figura del cantautor.

• 8 de gener – Inauguració de l’exposició.

• 15 de gener – Recital de poemes de Miquel Martí i Pol a càrrec de les actrius Pepa López i Carme Callol. Tot seguit, el cantautor Josep Tero interpretarà un poema musicat per ell mateix. L’acte serà presentat per la periodista de la revista ‘Enderrock’ Helena Morén.

• 22 de gener – L’escriptor Lluís Serrahima, autor de l’article “Ens calen cançons d’ara” publicat el 1959 a la revista ‘Germinabit’, explicarà els inicis del moviment de la Nova Cançó, els Setze Jutges i com Lluís Llach va introduir-se en aquest cercle. Seguidament, el jove cantautor Cesc Freixes parlarà del significat de ser cantautor ‘combatiu’ en l’actualitat i ens cantarà algunes de les seves peces. La periodista de l’Enderrock’ Helena Morén s’encarregarà de presentar l’acte.

• 29 de gener – Projecció de la pel·lícula documental “Llach: La revolta permanent” dirigida per Lluís Danés.

• 5 de febrer - Ens acompanyaran el periodista Joaquim Vilarnau, director del disc de versions de cançons de Lluís Llach “Si véns amb mi” (Picap), i el músic Manu Guix que interpretarà algunes peces del seu disc “Onze Llachs” (Blanco y Negro).

• 12 febrer – Subhasta d’una de les fotografies exposades en benefici del Casal d’Infants del Raval.

Totes les activitats tindran lloc a les 20 h a Setba Zona d’Art (Plaça Reial, 10, 1º, 2º. Barcelona).

El TNC acollirà un concert d'homenatge a Humet amb Serrat i Llach com a caps de cartell

2008-11-28T03:04:00.000-08:00

Com dic sovint, aquest no vol ser un bloc d'actualitat, que per a això ja hi ha altres mitjans. Però bé, tampoc en vull defugir del tot, o sigui que aquí adjunto la informació publicada pel diari "Avui" sobre el concert d'homenatge a Humet.

Per cert, per si algú no ho sap, avui divendres a la nit TV3 emet la pel·lícula "Salvador", amb banda sonora de Llach.

"Ens ha costat molt trobar una data lliure perquè tots els teatres de Barcelona estaven ocupats, però al final el Teatre Nacional de Catalunya, amb Sergi Belbel al capdavant, i totes les administracions catalanes, junt amb l'Ajuntament de Terrassa [d'on és Humet], s'hi han implicat i els estem molt agraïts". Amb aquestes paraules, Lluís Marrasé, promotor musical i cultural, expresident de l'Associació de Cantants i Intèrprets Professionals en Llengua Catalana (ACIC) i ara director artístic d'aquest concert que tindrà lloc el dia 16 de desembre a la sala gran del TNC, donava per acabat el primer capítol del que fa tot just un mes era una idea de la cantant Marina Rossell: organitzar un concert d'homenatge a Joan Baptista Humet, afectat d'un càncer d'estómac.
El concert es preveu com una trobada d'amics i companys de professió, cantants i músics que interpretaran un cançó pròpia i una altra d'Humet. Ja han confirmat la seva presència Joan Manuel Serrat, Lluís Llach -tocarà les dues peces al piano però no cantarà-, Marina Rossell, Maria del Mar Bonet, Guillermina Motta, Joan Isaac -que farà un preciós tema primerenc, Busco una flor-, Núria Feliu -recitant acompanyada al piano per Francesc Burrull-, Víctor Manuel, Ana Belén, Moncho, els membres de Pegasus, Sisa i Francesc Pi de la Serra. En l'acompanyament musical destaquen dos dels músics d'Humet, Joan Eloi Vila i Josep Maria Francino, mentre que la presentació anirà a càrrec de Xavier Graset. "Aquests són els confirmats, però encara s'hi poden afegir noves veus", deia ahir Marrasé.
A l'equip organitzatiu del concert s'hi ha afegit avui com a coordinador el germà de Joan Baptista, Agustí Humet. Marrasé destaca que es tracta d'un concert benèfic en què tota la recaptació serà per a la família d'Humet -les entrades es començaran a vendre a mitjans de la setmana que ve i costaran entre 20 i 30 euros-. "És important ressaltar que tothom s'hi ha implicat en cos i ànima i que cap dels participants cobrarà res, i això és una cosa que emociona".
Paral•lelament, Pablo Herrero, excantant de Los Relámpagos, està intentant muntar un segon concert a Madrid, però, com a Barcelona, el problema és disposar d'un local amb dates lliures.
Joan Baptista Humet, conscient de l'allau de respostes rebudes es mostrava emocionat fa una setmana en una entrevista a l'AVUI: "M'ha sorprès moltíssim la resposta de la gent, que està donant validesa al que he fet a la meva vida. No et pots imaginar la dosi d'autoestima que això suposa per a mi".

Serveix, la cançó?

2008-11-23T14:34:00.000-08:00

Crec que era Bob Dylan que deia que la guitarra era el seu fusell amb el qual "matava" els senyors de la guerra. També hi ha qui considera una cançó com una gota d'aigua, que sembla poca cosa, però una gota darrera l'altra i amb molta paciència acaba erosionant o transformant completament la roca més dura.

Jo, permeteu-me que tingui els meus dubtes d'aquest poder de la cançó, i sigui més pessimista. Certament una cançó ens pot fer pujar a dalt de tot, o enfonsar-nos en una profunda tristesa, o evocar-nos escenes molt diverses... Però no és això al poder de la cançó que em refereixo aquí. Més aviat potser hauria d'haver preguntat si les lletres de les cançons realment serveixen per a millorar l'ésser humà, per a transformar la societat... I aquí estan els meus dubtes.

Quan veig i escolto seguidors de Lluís Llach amb un discurs completament xenòfob i fins i tot racista; o quan parlo amb gent que li agrada Llach que per res del món acceptarien, ja no la independència, si no ni tan sols una consulta popular per saber què vol aquest poble... Jo ho sento molt però no ho acabo d'entendre. Està clar que la qüestió no és creure en tot el que diu Llach només perquè t'agradin les seves cançons, ni pensar exactament com ell en tots els temes. No, és clar que no. Però tampoc veig com hi ha persones que puguin corejar o almenys cantar amb passió segons quines cançons, i després la seva actitud davant la vida sigui completament distant d'allò que canta aquell que tan admiren, o del que ells mateixos han taral·lejat tantes vegades. Penso si tots plegats no tenim distorsions dins del nostre cervell no descobertes encara per la comunitat científica. El cas més evident és el del famós columnista neofeixista del diari Avui, que sembla mentida les barbaritats i bajanades que arriba a escriure (evidentment en molts casos només per a provocar, perquè el que diu no s'ho creu ni ell) i després es declara un fan total de Llach.

En fi, doncs el que dèiem, que si ni tan sols entre les persones que segueixen i se saben de memòria determinades cançons els efectes positius de les lletres no són clars, imagineu-vos en aquells que "passen" completament de la cançó, diguem-ne, compromesa. No, no tinc gens clar que la cançó serveixi de gaire res, almenys a nivell global, com tampoc cap pel·lícula, obra de teatre, o llibre. És molt difícil canviar la gent per a bé; cap a pitjor és infinitament més fàcil.

Foto: Quadre de Michael Morris.

Llach, Serrat i Raimon seran al recital per Humet

2008-11-17T07:48:00.000-08:00

NÚRIA MARTORELL - EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 16 de novembre de 2008
BARCELONA

L'homenatge al cantautor Joan Baptista Humet compta amb un nou impuls al saber-se que també s'hi incorporen Lluís Llach, Joan Manuel Serrat i Raimon. Que aquests tres tòtems de la cançó coincideixin en un escenari resulta especialment insòlit, i més des de la retirada de Llach, que per cert no cantarà, però tocarà al piano una peça seva i una altra de l'homenatjat. L'última vegada que van coincidir va ser el 20 de juny de 1994, a l'Auditorium de Palma de Mallorca, en suport a un altre company afectat també de càncer, Guillem d'Efak (Guinea Equatorial, 1929-Mallorca, 1995). La disponibilitat de tots tres és total --s'ha d'esperar que quadrin les agendes--, i l'únic que queda per ultimar és el dia (cap a la segona quinzena de desembre) i el recinte: el Palau no té dates lliures i demà segurament se sabrà si serà al Gran Teatre del Liceu o el teatre Tívoli.
La notícia del delicat estat de salut de l'autor de peces com "Gemma", "Clara", "Hay que vivir" i "Terciopelo" ha propiciat que cada vegada més artistes se sumin a un espectacle que compta amb més incorporacions recents: la cantant Núria Feliu, Francesc Burrull --pianista, compositor i arranjador de Llach i Serrat, entre altres--, i Joan Eloi Vila, el guitarrista de Buenafuente i músic amic d'Humet des que va formar part de la seva banda. Noms que s'han de sumar a la llista inicial: Marina Rossell, Maria del Mar Bonet, Moncho, Joan Isaac, els integrants de Pegasus (Josep Mas Kitflus, Max Sunyer, Rafael Escoté i Santi Arisa) i Ana Belén i Víctor Manuel.

"VAIG SER TELONER DE LLACH"
El mateix Humet afirma que està "il.lusionadíssim" amb aquest recital i recorda com va sorgir el seu anhel per la música: "Als 15 anys em vaig comprar una guitarra a Xàtiva amb els diners que guanyava teixint i el meu avi, que era músic aficionat i va fundar la banda de Navarrés, em va ensenyar a tocar-la. De seguida em van sortir cançons, però molt depressives. Als 18 anys, a través de l'aleshores mànager de Serrat, Lasso de la Vega, vaig participar en un concert de Serrat i Bonet al teatre Recreo de Terrassa --explica--. Em vaig plantar allà i vaig cantar tres peces".
Després va recórrer acompanyat pel seu pare al radiofonista Salvador Escamilla, que li va retreure que les seves lletres fossin "tan tristones". I una vegada refet el repertori, va demanar una audició a Núria Batalla i Joan Molas (llavors mànagers de Llach). "Vaig trucar a la porta i m'hi vaig trobar un senyor mig adormit, que m'assegurava que no hi eren. Va resultar que era Llach, que a més s'oferia a fer-me la prova. ¡Quina vergonya! Em vaig posar a cantar i ell vinga prendre notes. I quan vaig acabar em va deixar anar: '¿Quan vols començar a cantar amb mi?' Vaig ser el seu teloner durant dos anys meravellosos. Fins que el 1971 una discogràfica es va interessar per mi i vaig treure els meus tres primers singles". Humet sap que no està sol.

Lluna

2008-11-15T11:12:00.000-08:00

"Lluna" és una cançó trista. Llach intenta, en moltes de les seves cançons, tot i parlar de situacions difícils o injustes, acabar donant un to optimista i positiu. A "Lluna" no sé si se n'acaba de sortir. I és que només cal veure tot el seguit de mots que conformen el tema: llàgrima, pàl·lid, lament, pobresa, penombra, desesper, fred, fam, vergonya, angoixa, rancors... Ja només començar ens diu que la lluna passa entre un núvol (que a mi m'encanten, però que són símbol de foscor, de llum que s'amaga), i un xiprer (l'arbre que abunda als cementiris, l'arbre dels morts). Vaja, que no seria per a posar-la en un ball de festa major... Això sí, com a tot el disc, la lletra esta cuidadíssima, endevinant un Llach més poeta que lletrista.

"Lluna" és la cançó "del mig" de les cinc que conformen el disc "Astres" (1986), i ve a ser com una aturada, un repòs, cinc minuts de reflexió sobre els temes tristos i sempre presents al nostre món, enmig d'un treball que en general té força ritme.

Els arranjaments, perfectes, denoten també angoixa en la cançó, mentre que Llach fa tota una nova demostració de recursos vocals, acostant els greus als registres del darrer fragment del "Campanades".

És curiós veure com sembla que els gustos vagin per barris, ja que a França tinc la sensació que aquesta cançó és molt estimada i coneguda entre els seguidors de Llach, mentre que a Catalunya no crec que sigui ni de llarg de les populars.

I la lluna, que passava
entre un núvol i el xiprer,
una llàgrima vessava al mar serè.

Quan l’infant que la mirava,
somniant-la un fanalet,
va sentir el murmuri pàl·lid
d’un lament:

"La pobresa... mai...
la pobresa... mai!"

"En el meu vogar celeste
m’ha obsedit el seu atzur
i mestrejo la penombra per als seus ulls,

que la llum no els escarneixi
amb llur propi desesper
precisant perfils al fred, la fam,...

La pobresa... la vergonya..."

"Seré còmplice en l’angoixa,
confident d’anhels nocturns
i confort del seus rancors en la quietud.

Seré alè per a la revolta,
seré empar dels seus recels
i mirall del seu despit per l’univers,

la pobresa... mai!"

I la lluna, que passava
entre els segles i els teus ulls
una llàgrima vessava per...

Carta a la web oficial

2008-11-12T04:39:00.000-08:00

Amic Josep M. Vileu,

No et conec personalment, ni sé a què et dediques, si això de les webs és la teva feina o només una afició. Pel que he pogut anar sabent, la web oficial de Lluís Llach que tu vas fer va ser iniciativa teva i amb molta voluntat i d'una manera totalment desinteressada. Només per això ja cal agrair-te el gran esforç i les hores que hi pots haver invertit.

Dit això, però, i espero que des de la humilitat més absoluta i intentant fer una crítica constructiva, només preguntar-te: no creus que la web té algunes mancances importants, o bé fins i tot que necessita un canvi d'imatge? Pot sonar pedant que ho digui jo, que també faig un bloc dedicat a Llach, i que segur que conté molts errors i moltíssimes coses millorables. T'ho dic només com a seguidor de Llach, i a més una cosa és un bloc, que és totalment personal, i l'altra la pàgina web oficial d'un cantant que, em sembla, s'hauria de cuidar una mica perquè de segur que hi deu haver moltes visites a diari d'arreu del món.

Amb l'article que hi ha de fa temps de l'Antoni Bassas, ja s'explica prou a una persona que no ho sàpiga i descobreixi ara Llach que el cantant es va retirar dels escenaris ara fa un any, i tot el que va envoltar aquell comiat? Però sobretot el que no entenc és que, una cosa que crec que deu ser força senzilla, com és afegir les lletres de les cançons, s'ha quedat totalment aturat, quan només et resten introduir les del disc "I." i la de "Verges 2007". I ho tindríem complet! Ve a ser com estar a punt d'arribar al cim de l'Everest i baixar de nou al camp base perquè dius que et ve de gust un suc de taronja...

Bé, tot això t'ho dic també perquè durant mesos va estar "penjat" el rètol dient que la web estava en reformes, però ara ja ha desaparegut l'anunci i la web segueix força igual... Entenc que tothom té la seva feina, els seus problemes, etc., però jo des d'aquí t'ho volia comentar, perquè crec que millorar la web oficial és fer un bé a la difusió de l'obra de Llach, i sé que hi estàs d'acord. Per això t'animo a fer-ho!

Gràcies per tots els anys de Llach virtual, i rep una cordial salutació.

Atentament,

Miner.

Enric Casasses

2008-11-07T12:04:00.000-08:00

Què té a veure el poeta Enric Casasses amb Lluís Llach? Doncs malauradament ben poca cosa. Ja he expressat en més d'una ocasió que em sabia greu que Llach no hagués posat música a més poemes, ja que sempre que ho va fer se'n va sortir molt bé i va ser clau per a popularitzar lletres precioses. Que ho va fer de manera habitual als anys 70, però una vegada va trobar Martí i Pol ja es va plantar i, com aquell qui diu, no es va fixar en res més. Miquel Martí i Pol, evidentment, fantàstic, i les creacions entre ambdós estan en l'altar de la producció del de Verges. Però ho podria haver combinat amb d'altres excel·lents autors...

No gaires mesos abans d'anunciar la seva propera retirada, va confessar en una entrevista que li agradaria musicar algun poema d'Enric Casasses. Vaig obrir uns ulls com unes taronges: sóc un fervent admirador de la poesia de Casasses, i a més a més trobo que hagués servit per connectar l'obra llaquiana, ni que fos simbòlicament, amb tot un sector del nostre país que des dels anys 60 ha tingut molt de pes, aquest espai de persones segurament tan "progres" com els Llach, Serrat i companyia, però que es mouen en un ambient molt més alternatiu, més "underground", que se'n diu. I d'aquest sector, Enric Casasses n'és un dels principals exponents, i malgrat tenir quasi la mateixa edat que Llach (va néixer l'any 1951), el seu esperit diguem-ne hippie el fa connectar de seguida amb generacions molt joves. És tota una experiència escoltar-lo recitar els seus propis poemes, i no sé si algú dels que em llegiu l'ha pogut veure anant de gira compartida amb els instruments de joguina de Pascal Comelade.

Tot això pensava quan sentia a Llach dir que potser musicaria Casasses. Malauradament, ja no hi va ser a temps, o potser ho va provar i no se'n va acabar de sortir, aneu a saber. Potser hagués triat aquest poema, que precisament es titula "Cançó", ja musicat per algú altre, però que val tan la pena.

L'amor ho cura tot i no et fas vell,
és perfecte contra els grans,
la sífilis del cervell
i la tristor de les mans.
L'amor, que juga a daus amb la fortuna,
cura de tot, menys de mirar la lluna.

L'amor, la pedra, l'esguard de l'esfinx,
l'estrella que guia el foll,
els yangs amagats als yins,
l'orgull que plega el genoll
i som iguals, que val tant l'un com l'una
i no ens manem, prô ens pot manar la lluna.

L'amor, la cara oculta de la mort,
fa moure veles i vents,
és tan fluix que no n'hi ha gens,
qui sap si en té, d'amor, o si en dejuna?
L'amor és déu...!?
L'únic déu és la lluna!

I si Llach fossin dos Llachs?

2008-11-01T05:54:00.000-07:00

Avui pot ser una bona data per a explicar aquesta teoria, que no deixa de ser una nova "anada de bola" meva, i per tant preneu-vos-la com el que és.

No sé si heu sentit alguna vegada la història que Paul McCartney va morir, i que, per a que The Beatles continuessin la seva exitosa carrera, van cercar a corre-cuita un nou cantant que se li assemblés i va prendre el seu nom i lloc dins del grup. Des d'aleshores, no van parar de deixar pistes dins dels discos en aquest sentit. En teniu àmplia informació en aquest bloc: www.paulisdead.es.

Doncs bé, hi ha un moment en la carrera de Llach que també es produeix un trencament ben estrany, un canvi important i que als que no estem bé de la xaveta ens porta a pensar que Llach va morir o desaparèixer en alta mar, i a partir d'aquell moment "un altre" Llach va ocupar el seu seient.

L'any 79 Llach publicava el disc "Somniem", amb algunes lletres ben impròpies d'una persona de 30 anys, com "Vida", amb clares referències a la mort, i algunes altres que ben bé es poden considerar un testament per al seu públic, com la que dóna nom al disc. És en aquell moment que Llach declara estar cansat, no sentir-se satisfet amb la seva feina, i pensa molt seriosament en retirar-se. Explica que, per a "meditar-ho", se'n va uns mesos amb vaixell pel Mediterrani. És ben curiosa "l'atmosfera" amb que envolten sempre aquestes "vacances" els seus biògrafs. Mirem quin llenguatge usa Víctor Mansanet al llibre "Alè de revolta":

"Va voler fer una catarsi, escoltar la veu de la pitonissa que cadascú porta dins seu, acudir a Sòcrates per descobrir la veritable proporció de la seva vida. Solcà la Mediterrània amb el veler que s'havia comprat." (...) "Del Mediterrani estant, Llach va visitar els seus particulars paradisos perduts, inclosa l'illa d'Ítaca, l'Arcàdia i la Riviera italiana".

Al llibret que acompanya aquest treball en la col·lecció que, no fa gaires mesos, va editar "La Vanguardia", Lluís Marrasé parla així del creuer:

"I del llunyà viatge astral per Saturn als tan estimats, per Lluís Llach, dominis de Posidó. Travessant la Mediterrània, el català arribava l'1 de setembre de 1979 a la costa italiana de Ligúria (...)".

Efectivament, després d'un temps de fer-se a la mar i que el gran públic el perdés de vista, Llach apareix a Itàlia per a recollir un premi, el Luigi Tenco de San Remo. I ho fa amb un posat diferent, que poc a veure té amb el de la portada del disc "Somniem" (atenció, encara no editat en aquell precís moment, però sí que ja estava tot enregistrat i fetes les fotos corresponents. Tampoc deixa això de ser curiós: a l'abril acaba de gravar el disc, però aquest no surt fins passat l'estiu...), amb molt menys cabell al cap però molt més als braços i al pit. Sembla un Llach més madur, diferent, però ningú no en comenta res a la premsa... Curiós aquest Llach que va fins a Itàlia a recollir premis, quan mai li ha agradat acudir a aquesta mena d'actes ni reconeixements, i a més a més diu que gràcies a aquest premi (???) va veure clar que havia de seguir cantant. Insòlit.

Es publica el 1980 el nou treball, el mític "Verges 50". Ja no és només un problema de físic: la diferència de veu entre el Llach de "Somniem" (i tot l'anterior) i el de "Verges 50" (i tot el posterior) és més que evident. És clar que tot pot ser degut a la millora de les tècniques d'enregistrament, però mentre fins ara Llach havia tingut una veu com més greu i profunda, a partir del 80 percebem una veu més aguda i més fina, i fins i tot amb una millor vocalització. Del disc sorprèn la seva cara A, totalment instrumental, una novetat absoluta en la seva producció, potser com volent que no es percebés en tantes cançons la diferència de veu, mentre que quan comença a cantar ho fa amb un tema amb una lletra com si hagués tornat a néixer, "Els meus ulls aquí".

"Quan el vent és l’antic amic
que davalla muntanyes per poder-te dur el seu bes
i en l’amor és brau i en el joc fidel
penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí.

Quan el mar és l’antic amant
que et penetra les roques i amara la teva pell
i en l’amor és brau i en el joc fidel
penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí".

En algunes entrevistes, Llach (el "nou" Llach) ha fet servir la història, sense que vingués gaire al cas, que és molt bonic ser el centre d'atenció de milers de persones, però que, quan per exemple, t'enfrontes a la mar ben sol, o t'espabiles per a cargolar bé el cargol que ha caigut, o estàs perdut...

El nostre Llach, és possible, va desaparèixer a alta mar, potser en l'illa d'Ítaca, un estiu de l'any 79, tip de concerts, entrevistes, i de no tenir aquella intimitat que tant enyorava. Potser van ser els seus mànagers, no només per a poder seguir vivint amb la feina que feien, sinó també sabent el símbol en que s'havia convertit Llach, que van fer els corresponents "càstings" per a triar el nou Llach, i al que van suggerir que el primer disc que edités fos d'amor a la seva terra, per tal de "demostrar" que era el mateix Llach, empordanès, de Verges, i no el que realment era que aneu a saber a quina ciutat va néixer...

La lletra de "Vida", la seva intensitat només comprensible com a profecia o com a experiència vital molt propera, no pot ser més que un anunci del que passaria poc temps després:

"...o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba,
que a la força ha d’arribar-me,
potser tingui temps encara
de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge..."

"...per favor tanqueu la porta
i fugiu de l’enyorança
d’una veu que ja s’apaga.
Que a mi no m’ha de fer pena,
que a mi no em farà cap pena..."

"Si la mort ve a buscar-me,
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d’ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d’anar-me’n,
i si amb ella he d’anar-me’n,
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu viatge..."

Quina veu s'apagava? Si estava en plenes facultats vocals! I no l'estava abandonant gens el públic, com també diu a la cançó, sinó tot al contrari, omplia a tots els recitals!

I "Darrera les muntanyes" a priori està dedicada a l'exili, però el darrer paràgraf és prou evident si el llegim en la clau que exposem aquí:

"Darrera les muntanyes
visc la incertesa del meu destí,
però el camí que jo faci
enllà dels vespres us trobarà.
Adéu terres germanes,
canteu-me fort, que us vull sentir".

Espurnes de bellesa (2)

2008-10-29T06:28:00.000-07:00

- Posar per nom "Aigua de llum" al vi dedicat a Martí i Pol.

- La primera vegada que em vaig acostar a tu per a que em signessis un llibre.

- La màgica tornada de "Cançó a Mahalta".

- Escoltar per primera vegada "Temps i temps" en uns bisos fa molts anys, quan ja marxàvem del concert.

- Veure centenars de persones en un teatre de Madrid cantant amb tu en català.

- Haver-me donat tantes coses a la vida i tants amics, i tu sense saber-ho.

- Ballar "I amb el somriure, la revolta".

- "I - per - què sé que vosaltres anireu més lluny que jo".

- El fum que t'envoltava al Mercat de les Flors en la presentació de "Astres".

- Que fos capaç de compondre la millor cançó que he fet mai just després de tocar un munt de peces teves.

Exposició "Lluís Llach - Plaça Reial"

2008-10-26T08:24:00.000-07:00

El gran fotògraf Juan Miguel Morales em fa arribar el cartell d'aquesta exposició que es podrà veure a principis del proper any a la zona d'art Setba de la plaça Reial de Barcelona. Tot i que encara resten algunes setmanes per a la inauguració, és bo que es vagi sabent. Morales es pot considerar el "fotògraf oficial" dels darrers anys de trajectòria artística de Llach, i li ha fet al de Verges moltes fotografies que es poden observar als llibres "Món Llach" i "Lluís Llach sempre més lluny", i que, tot i que no en tinc gaire més informació de la que hi ha al cartell que podeu veure, de ben segur seran les que s'exposaran a la plaça Reial.

Aquesta cèntrica plaça de Barcelona és l'indret de la capital catalana que més s'identifica amb Llach. Com ja dèiem en una altra post, tot i que Llach sempre ha estat molt gelós de la seva intimitat, no ha tingut cap problema en explicar mai on residia i tot el seguit de sensacions que li comportava aquest entorn vital. I a la plaça Reial hi va viure força temps, en va parlar en diverses entrevistes, va deixar entrar càmeres a casa seva, i alguna cançó en fa referència clara, com "Un cor a Barcelona".

Veurem, doncs, aquesta exposició amb molt de gust i interès, ja que Llach ha permès a Morales moltes fotografies en situacions singulars o curioses que cap altra fotògraf ha aconseguit. El cartell ja n'és un bon exemple.

L'estaca, quaranta anys

2008-10-23T00:46:00.000-07:00

L'any 1968 Lluís Llach publicava una cançó que es deia "L'estaca". Poca cosa queda per a explicar d'aquest tema, més que res preguntar-se una vegada més el perquè unes cançons arriben a tenir tantíssim èxit i popularitat, i d'altres en absolut. I en aquest cas no estem parlant de ràdios que punxessin tot el dia el tema gràcies als diners que hi aboquen les discogràfiques, ni molt menys. És més: sembla ser que la discogràfica en qüestió no tenia pas gaire confiança en aquest tema, i per això el va posar a la cara B d'aquells petits vinils de quatre cançons.

Però aquí la tenim, com a cançó en català més versionada de tots els temps i en més idiomes diferents, un autèntic himne per als catalans, per als lluitadors antifranquistes, i per a molts col·lectius de molts països ben diversos. Himne també de l'equip de rugbi USAP de Perpinyà, i motiu d'enfadament per part de Lluís Llach quan va saber que els policies l'havien taral·lejat durant una manifestació que van convocar, i diuen que fins i tot l'Aznar la xiulava un dia baixant d'un avió...

Cançó prohibida durant temps, i motiu de moments explosius i inoblidables en molts dels seus concerts, va fer bé de no posar-la en el repertori habitual durant la majoria de la seva carrera. Si ell preferia cantar altres peces seves en tenia tot el dret, i també per tal que molts incrèduls s'adonessin que aquell que hi havia dalt l'escenari havia fet infinitat més de coses bones a més a més de "L'estaca". Tot i que ni així ha pogut evitar que encara algun columnista recentment afirmés que Llach havia estat vivint de "L'estaca" al llarg de tota la seva carrera; la incultura musical, i general, no té límits, i més entre la gent que presumeix de ser de dretes.

Segurament en parlarem en d'altres ocasions, de "L'estaca", en aquest bloc, i per tant per avui prefereixo anar-ho deixant aquí. Més que res volia recordar que "L'estaca" ja ha fet quaranta anys, tot i que no ho haureu sentit quasi enlloc perquè és clar que perquè els mitjans parlin de tu t'has de muntar tu mateix la festa, com per exemple va fer Raimon amb l'aniversari de "Al vent" al palau de Sant Jordi. Si no, els periodistes són bastant incapaços de treure res que se surti del guió previst i de les notes de premsa que reben cada dia.

Per molts anys a "L'estaca", i que segueixi essent símbol de lluites per la llibertat.

Joan Amèric

2008-10-18T07:03:00.000-07:00

El cantautor d'Alzira Joan Amèric pot sentir-se orgullós de ser l'únic al qual Llach ha produït un disc. L'anormalitat pròpia d'aquest nostre país va portar a aquesta situació: Amèric feia anys que es movia damunt dels escenaris, però no hi havia manera que cap discogràfica s'interessés per la seva obra i li proporcionés la possibilitat d'un bon productor que polís els seus temes. Va haver de ser Lluís Llach, amb qui havia coincidit en diverses ocasions precedint-lo en els seves actuacions, qui va assumir de manera quasi voluntària l'ajudar-lo a enregistrar el treball, produint-li les cançons i per tant fent-li arranjaments. Llach va declarar posteriorment que ho havia fet ben bé per a ell, però que descartava totalment convertir-se en habitual de les produccions musicals, considerant-les una feina molt dura i esgotadora, segons va dir.

Per això, el primer disc d'Amèric, "Tornar a l'aigua" (1989), sona tan Llach. Realment n'havia de ser el seu relleu: la seva veu sensual, la manera de compondre, els tempos en els ritmes... Llach encara li va donar un altre impuls versionant una cançó seva en el disc "Torna aviat", "La idea podria enamorar-te", una versió, però, com ja vam comentar fa un temps, excessivament arrossegada i que segurament ni supera l'original.

Era, a més, el temps en que havia esclatat amb força l'anomenat "rock català", i els vídeoclips de Joan Amèric es barrejaven en els programes amb els de Sopa de Cabra, Sau o Lax 'n' Busto. Van ser uns mesos en que vam semblar encantats de conèixer-nos i comprovar que en la nostra llengua es podia fer i vendre de manera força massiva sense cap mena de problema música de la dita "moderna", fins que ja se'n van encarregar prou uns quants de desacreditar dia sí i dia també aquesta nova fornada d'artistes i escampar mentides o mitges veritats de com havien aconseguit omplir grans recintes.

Amèric, en part, també va ser víctima de la baixada sobtada del boom de la música en català dels anys següents; però no només això, sinó que també va ser un més dels molts cantautors catalanocantants que, una vegada "omplerts" els Setze Jutges, i per molta qualitat que tinguessin, no hi va haver manera de poder mantenir una carrera de llarga durada, estable, i, en definitiva, amb suficient quòrum de públic per a poder seguir dalt dels escenaris. És ell, però també els Tero, els Isaac, Escala, i d'altres amb certs moments d'èxit però també excessivament passatgers, com Tomeu Penya o fins i tot Marina Rossell.

En definitiva, que Amèric va treure al mercat tres discos més: "Escala de colors" (1992), "Ànima, diari de les hores blaves" (1995), i "Obert" (2000), i cada disc amb cançons destacables, però cada vegada més amb la sensació (parlo de mi) que menys mitjans de comunicació i menys públic li feien cas.

Des del canvi de mil·leni, doncs, que no ha tret cap treball, però se l'ha vist darrerament més actiu del que ho va estar durant molts anys, i per tant de ben segur no es pot descartar algun retorn proper.

Amb el Barça hem topat

2008-10-07T12:16:00.000-07:00

Una de les coses que, diguem-ne, no m'ha acabat d'agradar mai de Lluís Llach és la seva passió quasi cega pel Barça i el futbol. Mireu, què voleu que us digui? Sé que és (només) un esport, i que a vegades són coses, això de la passió esportiva, que es porten a la sang. Però em fot molt que una persona que sempre s'ha mostrat tan crítica amb tantes coses i amb tantes maneres de funcionar de la societat hagi estat incapaç de ser mínimament crítica (públicament, està clar) amb tot el que suposa el món del futbol avui en dia, aquesta bogeria de milions que van amunt i avall, el que arriben a cobrar quatre paios per donar puntades de peu a una pilota, i de l'atontament en general de molta gent davant de segons quins partits.

I que Llach és del Barça? Doncs perfecte, si ho trobo fenomenal! Fins i tot potser jo ho sóc. Però també en podria haver estat una veu més crítica, més en consonància amb idees que en altres àmbits ell sempre ha defensat, com ara el fet que, durant moltes etapes recents, pràcticament el primer equip no ha comptat amb jugadors catalans en les seves files, o la violència que en molts moments es vivia al Camp Nou per part de determinats sectos juvenils sense que cap directiva hi fes res (més aviat al contrari).

Posats a ser una persona que sempre ha defensat causes minoritàries i als més febles, hagués preferit un Llach que en un moment donat hagués trencat una llança a favor d'altres esports més petits, o que hagués tingut algun gest alguna vegada vers clubs tan catalans com el Barça (ja que fa sortir una fotografia seva en el disc del Camp Nou lluint una gorra del Barça, també se'n podria haver posat una del corresponent equip quan ha fet concerts als pavellons del Joventut de Badalona o del Granollers d'handbol, per posar uns exemples).

Però és clar, amb el Barça hem topat, la fe del poble català del segle XX i XXI, i amb aquesta mena de corrent de fons de molta intel·lectualitat catalana que va esclatar els anys 60 i 70 que tenen clar que un dels exemples de ser bon català és ser del Barça i, a més a més, fer-ho públic sempre que calgui. En això sí que hi ha front comú indestructible, i fins i tot Serrat i Llach s'entenen en aquest sentit.

'Salvador', la banda sonora

2008-10-05T11:32:00.000-07:00

La música composta per a la pel·lícula "Salvador" (2006) és, de llarg, la millor banda sonora que ha fet Lluís Llach al llarg de la seva carrera. Tampoc és que n'hagi fet gaires: tot i el seu talent, compondre obres d'aquest estil comporta de ben segur molt de temps i feina, i segurament, per a tenir una continuïtat en aquest camp, hagués hagut d'estar alguna temporada fora dels escenaris o sense enregistrar un disc "clàssic" cada dos anys, coses que sembla que mai li van interessar.

Però tornem a "Salvador". En les melodies s'hi respira Llach: la tendresa de "Merçona", preciosa, és marca de la casa. Però en peces més "rock", com "Detenció en negre" o "Detenció en blac" també s'hi pot reconèixer la manera de compondre de Llach. A la darrera i lacrimògena part final de la pel·lícula és on apareix el Llach clàssic, grandiloqüent, amb violins a punta pala: "Salvador descansa", "L'adéu", "El cementiri es desvetlla", i, sobretot, "Salvador", conformen un clima que ja el voldrien haver-lo tingut molts dels millors directors cinematogràfics. La peça "Salvador", que també és la que acompanya els crèdits de l'inici de la pel·lícula i que ja et situa en l'ambient adequat des de bon començament, va jugant amb tonades del "I si canto trist", cançó que va compondre precisament en el seu moment per l'assassinat a Puig Antich, i que al mateix temps li serveix per a clicar l'ull al seu públic habitual i que ja coneixia aquesta cançó. És l'únic moment durant la pel·lícula que apareix la veu de Llach. Un "I si canto trist" que serveix per a acomiadar el film, amb una nova versió impressionant, actualitzada, trepidant, i plena de ràbia, acompanyat en les veus per Miquel Gil, i amb noves clicades d'ull als seus seguidors, ja que també deixa escapar unes melodies de "Astres", com dient: "en el moment que va morir Puig Antich, va néixer una nova estrella per a guiar-nos".

El disc, que s'hauria d'haver venut a milers, compta a més a més amb les altres cançons que es poden escoltar al llargmetratge de Huertas: des de Moustaki fins a Cohen, Dylan, Demis Roussos o Pau Riba. Segurament cançons massa evidents, massa "típiques" dels progres del moment, però que certament devien ser les que escoltava Salvador abans que el feixisme acabés amb ell. El que ja no tinc tan clar és si és un encert anar intercal·lant fragments de diàlegs de la pel·lícula entre cançó i cançó.

És una vergonya que Llach no s'emportés el Goya per aquesta banda sonora, i li donessin a Alberto Iglesias per l'aburridíssima i poc original música de "Volver", demostrant així la "Academia del Cine" que potser en saben molt de cinema, però de música no en tenen ni idea. I reflectint-se una vegada més les dues espanyes (que no són exactament les que deia Machado), ja que mentre a Catalunya la pel·lícula va servir per a reobrir un intens debat sobre l'assassinat de Puig Antich, i el film es va emportar tota mena d'elogis i reconeixements (també crítiques, és clar, però al menys se'n parlava), a Espanya només estaven que no c... amb el seu "Volver" i tornaven, una vegada més, a tancar els ulls a fets com els que van acabar amb Salvador Puig Antich.

Maitia, nun zira?

2008-09-30T14:04:00.000-07:00

Del tot, del tot, sembla que Lluís Llach no s'ha retirat. S'acaba de publicar un disc del brillant acordionista i compositor basc Kepa Junkera en que el de Verges hi fa una intervenció ben sorprenent: cantant en euskera! Si no falla el reproductor de la pàgina web, en aquest moment l'heu d'estar escoltant. El disc, com tots els de Junkera, és altament recomenable, però aquest encara més pel nivell de les col·laboracions que hi ha, entre d'altres el protagonista d'aquest bloc.

Que en gaudiu!

Maitia, nun zira?

Nik ez zaitut ikusten

ez berririk jakiten

nurat galdu zira?

Hala kanbiatu da

zure deseina?

Hitz eman zenereitan

ez behin, bai berritan

enia zinela!

Ohikua nauzu

ez nauzu kanbiatu

bihotzian beinin hartu

eta zu maitatu.

Aita jeloskor batek

dizu kausatu.

Zure ikustetik

gehiago mintzatzetik

hark nizu pribatu.

On ets, estimada?
No et veig
ni tinc notícies teves,
potser t'has perdut?
potser ha canviat
el teu designi?
Em vas prometre
una i altra vegada
que eres meva.

Soc la de sempre,
no he canviat,
el meu cor
va decidir estimar-te a tu.
Un pare gelós
és el responsable de tot.
Ell em priva
de veure't
i parlar amb tu.

Companys, no és això

2008-09-27T08:51:00.000-07:00

Contundent i polèmica cançó la que tancava el disc "El meu amic el mar" (1978). Diuen que molts "companys" es van cabrejar amb Llach, i el van posar a la llista negra. I és que la lletra és clara i transparent com l'aigua, directa i amb metàfores evidents, i convertint Lluís Llach una vegada més en la veu del poble que, tres anys després de la mort del dictador, veia com moltes coses per les que havia lluitat, en les que havia somniat, per les que havia plorat de dolor, seguien sense fer-se realitat, i amb el desencís afegit que molts dels "companys de viatge i de lluites" de temps enrera ara es baixaven els pantalons i donaven per bones coses increïbles. I així seguim encara avui, amb crims d'Estat que no han estat jutjats, amb una constitució aprovada a punta de fusell i que s'ha convertit en la Bíblia per a retallar un munt de llibertats individuals i col·lectives, amb ministres i secretaris franquistes que encara es troben en llocs de responsabilitat...

Sí, no és gens extrany que molts s'enfadessin amb Llach, perquè ja sabem que les veritats ofenen, i molts es pensaven que allò de "cantautor protesta" només havia de ser aplicable contra les dictadures, i no per a d'altres circumstàncies. I el més trist de tot és que la cançó "Companys, no és això" segueixi sent vigent. Independentment d'això, deu ser el títol de cançó en català que més s'ha usat en articles de premsa (no necessàriament per a qüestions polítiques, també quan un equip de futbol no rutlla, per exemple), tot i que són (som) molts els que canviem sovint el títol: situem el "companys" al final de tot, o el verb el posem en passat (tal i com comença la cançó)...

Musicalment, potser Llach ni ho sap però va fer servir cadències molt semblants al "Can't help falling in love with you" de l'Elvis Presley (paranoies meves, de segur que no hi esteu d'acord). Són tres estrofes amb la mateixa melodia i acords, fàcils de taral·lejar (és un himne), però a mesura que avança la cançó cada vegada és més contundent per la força de les paraules i per la incorporació d'una coral, recurs utilitzat en diverses ocasions en la seva discografia (un dia podem fer un article sobre això). Diuen que Llach ja tenia enllestit el disc quan, de la nit al dia, va decidir escriure i enregistrar aquest tema, i certament poc té a veure amb les altres cançons que el precedeixen, perquè totes tenen el nexe d'unió, d'una manera o altra, del mar, i aquesta en canvi se serveix a part. Tot i així, l'estat d'ànim de Llach sí que ja es deixa notar en d'altres moments del disc, sobretot a "Camí cap al nou cant", en que el rerafons no deixa de ser el mateix que a "Companys, no és això".

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.

Lluís Llach, alè de revolta

2008-09-25T04:05:00.001-07:00

Si no heu llegit mai cap biografia sobre Lluís Llach, no comencéssiu pas per la titulada "Lluís Llach, alè de rovalta". Escrita pel periodista Víctor Mansanet i publicada ara fa deu anys per l'editorial La Màscara, més que una biografia el volum és un tractat sobre els esdeveniments històrics de les darreres dècades del segle XX. Dit d'una altra manera: aprofitant que Llach estava per allà i d'alguns temes en va fer cançons, l'autor s'explaia a gust a fer un llibre d'història.

En aquest sentit, l'històric, el totxo no està malament, està ben documentat i pot servir per a informar a molts que no recorden o no van viure els fets que s'expliquen. El problema és que la biografia de Llach acaba convertint-se en quasi secundària o una excusa, i jo al llegir-lo em vaig trobar amb un llibre que no va complir amb el que jo m'esperava al veure'n la portada, el títol i demés. No hi ha gaire cosa nova sobre els seus inicis que no trobéssim anteriorment en altres biografies del de Verges, la resolució fotogràfica està poc cuidada (totes les fotos en blanc-i-negre i, en general, la lectura es fa poc amena), i per exemple al final de tot que hi ha un capítol titulat "Tal com el veuen", en que diversos (no gaires) personatges parlen de Llach, la poca varietat dels personatges triats és total: o estan en el camp de la música o són escriptors.

Suposo que la idea de l'autor sí que era bona, la de contextualitzar les cançons de Llach, explicar el perquè d'aquella cançó o d'aquell disc en aquell moment. Però, com dic, la història acaba ofegant les vivències de Llach, i a més a més tampoc tantes cançons seves de cada disc estan relacionades amb fets històrics generals concrets, sinó que, com sabem, té moltíssimes cançons d'altres temàtiques, o de lluita i combat però sense necessàriament referir-se a un succés concret.

En definitiva, sempre és bo que vagin apareixent llibres amb Llach com a protagonista, però com deia només començar, si no n'heu llegit mai res no agafeu aquest volum en primer lloc.

Tocant els baixos

2008-09-23T11:39:00.000-07:00

Llach sempre s'ha acompanyat de molt bons músics dalt l'escenari, alguns d'esplèndids, d'altres excel·lents. El més habitual era que s'envoltés d'un quintet o d'un sextet, això sí, amb una varietat de combinacions d'instruments força àmplia segons el que li convenia. En casos excepcionals, com per exemple la gira de "Un pont de mar blava", l'equip va augmentar força, mentre que en èpoques com les del "Nu" es va quedar ben sol amb el piano.

Però avui volia escriure una mica sobre els baixistes de Lluís Llach, ja que considero que el baix i el contrabaix són instruments força desagraïts perquè no estan fets per a prendre gaire el protagonisme de cara al públic ni elaborar-hi solos espectaculars i amens a l'oïda. És més un instrument per a dotar d'un ritme continu la cançó i per a omplir-la, i per això, ¡com es nota quan no hi és! Llach sempre ha cuidat molt la part musical del baix, i penso que per les seves formacions han passat alguns dels millors baixistes que ha donat mai aquest país, molts cultivats en l'àmbit del jazz, i la majoria amb una versatilitat gens fàcil, que tant prenien el baix elèctric (alguna vegada de sis cordes), com el contrabaix, amb l'arc o sense aquest. Quico Rodríguez, Eduard Altaba, Jordi Portaz o Marc Prat són només alguns d'aquests baixistes sensacionals.

Sempre recordaré, ja fa bastants anys, quan li "vaig fer" escoltar el "Viatge a Ítaca" a una persona molt propera, a casa seva. El seu equalitzador tenia la part de baixos molt pujada, i la veritat és que l'equip en sí sonava la mar de bé. Asseguts al sofà, vam al·lucinar de valent del que arribava a fer el baix en la versió original de "Ítaca", i tots dos vam convenir que sigui aquest un instrument que sovint passa desapercebut.

Feu-ne la prova, poseu els baixos ben amunt dels vostres aparells, i deixeu-vos portar per com es toquen els baixos en els discos de Llach.

A la foto, Marc Prat, el darrer baixista de Lluís Llach.

L'escola

2008-09-19T09:39:00.000-07:00

En un munt d'entrevistes, Llach ha parlat (o li han preguntat) per la seva etapa escolar i d'infantesa. No és extrany, ja que, si ens hi fixem, és l'única època de la vida de Llach que en podríem dir "no pública", en la que ell era una persona "anònima". Encara no fets els 19 anys ja va començar a pujar dalt dels escenaris i ja no en va baixar fins quasi els 59... Per tant, coneixem bé a què es va dedicar durant 40 anys, sabem què pensa, què ha fet, lògicament conservant la seva vida íntima, però no li ha importat explicar d'altres activitats amb les que ha combinat la música, com el tema dels vins o anar a navegar... Els únics anys en que no va estar sota la mirada de la societat i de les càmeres van ser amb prou feines dues dècades de la seva vida. Mirant-ho així, es pot entendre que hagi expressat la seva voluntat de recuperar un anonimat que quasi mai ha tingut.

I a més a més l'escola que va viure Llach estava ben immersa en la metodologia franquista, i això li serveix per a explicar moltes coses, de l'època, de l'ambient, de l'educació. També ja maneres de ser seves, com que no anava al pati a jugar sinó que es quedava al piano de paret tocant peces. Va estar internat, i després va viure una experiència universitària en la que no se'n va acabar de sortir amb els estudis.

Però per tal com s'expressa està clar que l'escola el va marcar. Un dels temes instrumentals del seu disc "Verges 50" és precisament "L'escola", una simpàtica melodia a la que després va posar lletra (ell i Martí i Pol) per al "Germanies", i que precisament cantaven diverses corals infantils (l'única col·laboració infantil de la seva extensa discografia). Diu que li agrada sortir a la seva terrassa de Porrera i escoltar els nens de l'escola; però al mateix temps, algun cop que li han preguntat sobre el fet de tenir fills, s'ha mostrat molt escèptic. Tot i que en més d'un programa de televisió s'ha fet la broma de que si mai es publica una revista de premsa rosa en català, una de les primeres notícies que hi apareixeran serà "Tot sobre el fill secret de Lluís Llach".

... i somriures

2008-09-16T14:00:00.000-07:00

Doncs no, Llach no és un cantant trist. Almenys no si només mirem el nombre de cançons en que hi apareixen plors. Perquè en la mateixa proporció hi fa sortir també riures i somriures. O sigui, almenys en aquest sentit és equidistant: ara riuen, ara ploren. A diferència de les llàgrimes, però, quasi tots els somriures són humans. Només en un parell de casos no és així:

... i ella riu tendrament (la Lluna) compartint els secrets... ("Embruix de Lluna")
... somriu la nit mentre veu que avança... ("Una il·lusió")

Els infants, per sort, somriuen més que no pas ploren:

... que darrera el somrís d'un infant sempre hi ha l'esglai d'algú que ens deixa... ("Mai no sabré)
... que m'agrada el somrís d'un infant vora el mar... ("I si canto trist")
... que el riure net dels infants faci el seu repòs ben feliç!... ("Sol")

Llach en primera persona també riu, encara que sigui per ironia o sarcasme:

... això sí que em fa petar de riure... té la gràcia d'un somrís ben fet... ("La mula sàvia")
... i així em fas somriure, així em fas somriure, així em fas somriure, així... ("Véns")

També la Madame i qui cerca en Quítero:

... riu, riu, i res no diu... ("La Madame")
... i tu riuràs, tu somniaràs, seràs quasi com en Quítero ("En Quítero")

Però, sobretot, riuen o demana que riguin aquell o aquells als que es dirigeix en la cançó:

... però un somriure teu em faria un sant amb la feina acabada... ("Tinc un clavell per a tu")
... m'agrada el riure dels teus ulls... buscant recer en el teu somriure... ("I amb el somriure, la revolta")
... si en un racó del teu somriure em fas un lloc petit per mi... ("Vaig i vinc")
... tens un secret al somriure que és un ensurt pel somni plàcid dels omnipotents... ("Un no sé què")
... així ho canta el dibuix lluminós que hi ha en el teu somriure... ("Veritat i mentida")
... no em cal el cos et prenc sols el somriure... ("Al teatre")
... t'he vist com sempre a l'estació, somriure net, avui de nou... ("A l'estació")
... ni que només fos per riure junts la mort... ("Cant de l'enyor")

A "A cara o creu", però, l'alegria no se'n surt:

... vols somriure i tens un plor...

I també riuen terceres persones, protagonistes d'històries que ens explica:

... si trobessin el somriure, si el recel no els separés... ("Tomb d'atzars")
... i el riure clar dels que dins del cor... ("La Lira")

Llàgrimes i somriures. A vegades la diferència entre estar enfonsat i estar a dalt de tot. A vegades no, a vegades plorem d'alegria o riem per no plorar. En tot cas, expressió de sentiments humans, i sentiments que s'expressen en les cançons de Llach.

Llàgrimes...

2008-09-13T03:12:00.000-07:00

Fa alguns dies dèiem que la pluja era quasi inexistent en les cançons de Lluís Llach. En canvi, un verb que s'hi assembla molt, "plorar", sí que és molt present en les seves lletres.

Potser tenen raó els que diuen que Llach és un cantant trist, ja que ningú se salva de plorar en els seus temes. Plora la gent gran:

... és vell, prou que ho sent, cada instant que plora... ("A la taverna del mar").

Ploren els homes i les dones:

... ma llibertat, ma llibertat, només per a tu l'home està plorant... ("Ma tristesa")
... l'home s'ajup i plora, la ràdio encara sona... ("Somni")
... no mira endarrera, no vol plorar... ("Se'n va content")
... potser sigui aquest el darrer plor que escolti el vent... ("Una il·lusió")
... la mare plora, mare marona... ("Marona")
... no ploris més, noieta, noieta... ("Res no ha acabat").

Junt amb els infants, tots plorem:

... els ulls que ens ploren pel plor de tants infants... ("I ara de nou").

Ens salten les llàgrimes com a societat i com a poble:

... pel que vàrem plorar tants anhels... ("Companys, no és això")
... l'espasme del plor, l'alfabet del crit... ("A força de nits")
... rebutjo un món que plora aquestes penes... ("Tendresa").

Tristesa per la duresa d'alguns moments de la vida:

... sé que això és un adéu on no hi manquen plors... ("A cavall del vent")
... vols la vida i l'has jugada, vols somriure i tens un plor... ("A cara o creu")
... sense cap més tresor que la raó dels que ploren?... ("Campanades a morts").

Però també plora la terra i la Natura:

... jo et grataré, terra, fins fer-te sang, vull saber si saps plorar... ("Cant miner")
... i així el seu arbre es desfulla en plor... ("Darrera les muntanyes")
... plora el vent i ens sagna el cor... ("Al Cafè Antic")
... trepitjades terres que heu plorat amb fills el dret d'existir... ("Encara")
... sé que si sento el plor de l'ocell quan vola... ("Jo sé").

I fins i tot elements, d'entrada, inanimats:

... ploren els trens... ("Els trens de Kosovo")
... vaixell que plores igual que plora el meu... ("Vaixell de Grècia")
... sabessis bé com ploren les paraules... ("Sabessis bé).

Tot plegat, un mar de llàgrimes, tot i que en cap cançó plora el mar, i això, tractant-se de Llach, ja és prou excepcional.

Lluís Armstrong

2008-09-10T07:38:00.000-07:00

Després de tres anys de retirar-se de l'alta competició, el set vegades guanyador del Tour de França, Lance Armstrong, possiblement el millor ciclista de la història, acaba d'anunciar que tornarà a les grans curses. Ho farà de manera totalment desinteressada, sense guanyar un duro / euro / dòlar, però amb un objectiu molt clar: seguir utilitzant la seva imatge pública, com ja va fer, per a conscienciar a la gent en la lluita contra el càncer, i sobretot demostrar als que el pateixen que hi ha possibilitats de sortir-se'n, i no només això sinó a més a més ser els millors en les seves feines. És probable que no guanyi més tours (té 37 anys i poc o molt ha de notar la falta de ritme de competició), però allà vol estar.

Els amants de la cançó també coneixem un gran contrarellotgista que va anunciar la retirada fa uns quants mesos, que va estar molts anys a dalt de tot, i que era portaveu de moltes causes dels més desafavorits i dels pobles i cultures petites. Potser que s'emmiralli, per una vegada, en un nordamericà. No cal treure un disc cada any, no cal fer un o dos concerts per setmana. Però, per què no seguir competint en un "segon" nivell? Per què no de tant en tant fer una cosa segurament tant antiga com la mateixa Humanitat, com és cantar i fer música? I per què no seguir sent un referent per a aquesta nostra societat que, sovint, em sembla que tota ella pateix una malaltia dolenta? Seria tot un detall que Llach tornés a pedalar i ens arrossegués amb ell per a superar els ports més difícils.

Irene

2008-09-07T10:45:00.001-07:00

Diuen que quan estàs tan ocupat estimant plenament una persona no escrius perquè ja li expresses directament a ella tot el que sents, ja et buides en / amb ella. És quan vénen els desenganys, les roptures, les baralles, que aleshores et poses davant del paper i deixes anar la teva pena o la teva ràbia.

Això només deu ser veritat a mitges, perquè, com tothom sap, hi ha milers de cançons d'amor precioses, i Llach en té un grapat. Però certament també n'hi ha moltes de desamor. I la gran cançó de desamor de Llach es titula "Irene". Un tema primerenc, de l'any 1969, i el qual, diuen, va sonar molt per les ràdios i li va obrir un camí al mercat espanyol.

Hi trobem encara un Llach perfilant el seu estil, tant musical com a l'hora de fer lletres. Sobretot això darrer, perquè no repetirà gaire més el fet d'expressar de manera tan clara i amb nom propi i tot un cas particular d'amor (desamor) de parella. En tot cas, aquesta tal Irene s'emporta l'honor, junt amb Laura, de ser l'única dona que dóna nom a una cançó de Llach.

Oblidada per sempre del seu repertori als directes, "Irene" forma part de la memòria musical d'un sector de públic d'una època molt determinada, però amb gran força perquè, com dèiem, en el seu moment sembla ser que va fer furor. No hagués estat malament que, com a dedicatòria al públic que l'ha seguit des dels seus inicis, hagués recuperat el tema en alguna de les seves darreres gires.

No, no he volgut pintar
el teu cabell llarg
ni les teves mans.

Ni el teu cos, que he envoltat
d'ones que he robat
al mar abrivat.

No, no he volgut pintar
aquest despertar
serè, deslliurat.

Ni el primer cant d'ocell
que ens acosta el vent
abans de l'adéu.

I ara que el temps se m'emporta
i em tanques la porta
per on vaig entrar,
no, no vull recordar
ni la teva imatge
ni les teves mans,
No, no em puc aturar
i mirar la vida
des del finestral.

No, no vull trepitjar
fulles que em recorden
el teu caminar.

No, ja no vull tornar
al camí que em porta
a la teva llar.

I ara que queda enrera
aquella drecera
per on vam passar,
no, no vull recordar
ni la teva imatge
ni les teves mans.
No, no em puc aturar
i mirar la vida
des del finestral.

Reravera

2008-09-01T03:21:00.000-07:00

Entrem al mes de setembre, i ja comencem a notar al clatell el frec de la tardor. Els dies s'escurcen i les nits seran més fresques. Hi haurà (esperem) pluges i tempestes, i vent. La Natura amb la seva força. I a Llach això li agrada, i sempre s'ha declarat un enamorat de la tardor. Possiblement sigui una estació per als poetes, o per als nostàltics, o per als melancòlics: després que durant alguns mesos no passi pràcticament res climatològicament parlant, tot és remou i els colors es transformen. No són sensacionals els marrons i ocres i carbasses dels boscos a la tardor? Aquell pessigolleig a la panxa, dels quals molts en fugen com odien els diumenges a la tarda, però en canvi a tants d'altres ens encanta.

Llach ens va ensenyar a molts una nova manera d'anomenar la tardor: reravera. Ho fa a través de la cançó "La Joia", que subtitula "Cançó de reravera", i que tanca el disc "9". No és habitual que Lluís Llach usi paraules poc corrents en la llengua en els seus temes; la seva és cançó popular, per a tots els públics, i fins i tot m'atreviria a dir que quan demanava a Martí i Pol que li fes lletres per a les seves músiques li insinuava que les paraules fossin molt planeres o habituals.

I és que de fet la paraula "reravera" no surt en cap moment durant la cançó, i només els que es fixen en el títol la troben escrita. Tampoc la lletra fa una descripció de la tardor. Aleshores, per què aquest títol? Doncs m'imagino que en gran part és això que deiem, aquests contrastos que provoca la tardor també en els ànims de la gent, i és com si una persona que viu a gust la tardor li digués a una altra que ho passés malament: "vinga, ànims que segur que hi ha un demà en que brilla el sol. Potser ara hi ha núvols i tempestes, però a casa nostra sempre acaba sortint la llum i la claror". Temàticament, doncs, segueix molt la línia llaquiana (potser és el gran tema llaquià?) que ja trobem a "Que tinguem sort", "Ítaca", i tantes d'altres cançons, això de l'anar més lluny dels arbres que ara ens empresonen... Fins i tot musicalment és pur Llach, ell sol al piano i amb aquest to una mica trist i narrant coses una mica dures però per a acabar amb un crit d'optimisme i d'esperança. És a més a més una cançó fàcil de corejar, i que entronca perfectament amb "Abril 74", "On vas", "Companys, no era això", i també tantes altres. De fet, de segur que si l'hagués compost als 70 ara seria una de les seves peces més conegudes.

A tot plegat cal sumar que la dedica a Tortell Poltrona i als cors sense fronteres. Sens dubte uns col.lectius que necessiten d'aquesta classe de lletres per a afrontar-se cada dia a moltes imatges amb les que es troben, però també aquestes mateixes persones poden dedicar les paraules de Llach als infants i no tant infants als que intenten ajudar.

Ja només sé cantar per dir-te
que hi ha un món nou dins aquest món que et costa viure.
Que val la pena si tens la força dins del cor
per prendre el risc que és sempre el bell intent
de posseir...
la joia, la joia per què avances
pel llarg i vell camí que du a un món millor.

No em dono vergonya d'aquests somnis
ni em cansa fer un poc més possible l'impossible.
Que si no arribo fins al destí que em diu el cor,
faré senyal del lloc a l'horitzó
guardant en mi
la joia, la joia de sentir-vos
sabent que aneu encara molt més lluny que jo.

No hi puc fer res i et dic encara
que un món millor sempre t'espera enllà dels astres.
No és sols un somni,
també és la urgència pel dolor
de tanta gent, desheretats de tot,
de tot menys de...
la joia, la joia d'inventar-se
un bell demà més digne on hi surti el sol...

I ara què en fem, d’aquest noi?

2008-08-25T03:27:00.000-07:00

Diversos missatges al meu correu m’informen de la polèmica que ha sorgit sobre els “Onze Llachs”, i en alguns casos també em demanen que n’informi o en digui quelcom en aquest bloc. Gràcies a tots. Ho podeu llegir aquí: http://onzellachsmes1lagravaciooriginal.blogspot.com/

La veritat és que alguna cosa n’havia sentit, i ja esperava que tard o d’hora se’n sabessin més detalls. No deixa de ser un tema una mica rar i encara amb molts interrogants oberts, que esperem que, tal com promet el senyor Ignasi Teixidó, es vagin esclarint. Fins a quin punt aquell disc enregistrat fa més de 10 anys va ser obra d’Ignasi Teixidó, i fins on obra de Manu Guix? Com és que si Teixidó hi va posar tots els diners i la producció, Guix unilateralment va poder decidir que no es publiqués? Què deia exactament el contracte que, suposo, devien signar, i que per tant ha de ser la clau de si Guix va actuar sobre allò establert en el contracte o no?... Siguin quines siguin aquestes respostes, entenc perfectament l'enfadament de Teixidó si és que ell va tenir la idea original, s'ho va estar currant, i a sobre en va posar diners, i ara veu com Guix publica el disc sense ni tan sols esmentar-lo en cap entrevista.

El que està clar és que Manu Guix no és aigua clara. Amb la seva joventut i ja té massa punts foscos en la seva biografia. Ja la seva sortida de la companyia El Musical Més Petit, amb la que anava recollint èxits, va ser estranya i sembla ser que donada per un problema d’ego. La sensació amb el pas del temps és que a aquest noi se li van pujar els fums de ben jovenet de tants elogis com va rebre, i a partir d’aquí ha volgut aconseguir una carrera en solitari d’èxit a qualsevol preu, fins al punt de prendre part de la famosa acadèmia d’OT. La seva boca massa grossa l’ha delatat massa sovint: recordo com en una entrevista va comentar que el seu somni era tenir una casa amb piscina i jardí (perfectament respectable, però que després no vagi fent cançons sobre la pobresa i el que costa aixecar-se...); algunes de les declaracions que va fer sobre Llach tampoc van ser gens lluïdes... Ha tret el disc amb versions de Llach després d’haver fracassat totalment amb dos discos de temes propis, i, després del que ara es va sabent, sembla com si es tractés d’un as a la màniga que es guardava per si tenia moments de sequera en la inspiració o no li anaven bé els temes propis, com així ha estat. Que passava alguna cosa rara també es veia amb la seva web: quan més hauria d'estar en funcionament, entreu-hi per veure com la té! I amb el bé que s'ha acceptat el disc, i no ha fet ni gira de concerts ni res de res. Tot plegat força peculiar.

Jo he defensat el treball de Manu Guix sobre Llach perquè musicalment m’agrada, el trobo interessant, i perquè crec que sempre està bé versionar Llach si es fa ben fet, i més si això permet fer arribar les seves cançons a públics que habitualment no l’escolten. Una altra cosa és Manu Guix com a persona, que en això no m’hi volia posar, però que evidentment la cosa no pinta gaire bé, tot i que, com deia abans, caldrà saber més detalls de tot plegat.

Per cert, que no em desagrada gens com sonen les cançons de Llach en anglès!

La petitesa del país

I, com sempre, l’autoestima d’aquest país per la seva cultura, pels seus artistes i fins i tot per les seves polèmiques està sota mínims. Que jo hagi vist, cap diari s’ha fet encara ressò d’aquest tema, ni tan sols els més “nostrats” (corregiu-me si algú ho ha vist publicat en algun lloc), i per tant si no arriba a ser per l’invent dels blocs encara seria l’hora que ningú en sabria res. Diaris que després es faran ressò de qualsevol denúncia de plagi o petit conflicte entre artistes nordamericans o de qualsevol altre punt del món, o entre discogràfiques, però que no diuen res quan passen coses molt més a prop, a casa nostra; i estem parlant d’un disc de versions sobre l’artista que, cantant en català, ha venut més discos de tota la història, i sobre el disc en català que més discos i descàrregues porta aquest any. No sé si Ignasi Teixidó s’ha dirigit o no als mitjans de comunicació del país, però està clar que aquests, sobre aquest tema, n’haurien d’informar.

Un disc de contrastos

2008-08-13T09:37:00.000-07:00

"Somniem" (1979) està quedant com un dels discos més poc convencionals de l'àmplia discografia llaquiana. I això, parlant de Lluís Llach, un cantautor que no ha parat de renovar-se i d'intentar trobar noves sonoritats per a les seves cançons, no és poca cosa. Però jo més aviat el definiria com un disc de grans contrastos, en que la sorpresa és una constant, i que va arribar en un moment molt concret de la seva carrera.

Després de publicar treballs tan impactants i considerats conceptuals com "Viatge a Ítaca", "Campanades a morts" i "El meu amic el mar", difícilment el de Verges podia tornar a un disc de cançons senzilles i de cantautor "pur", com ho havia estat "I si canto trist" abans de tota aquesta producció. S'hagués considerat que feia un pas enrera. A més a més, Llach va fer el disc pensant en la seva retirada - va estar un any sense pujar als escenaris -, i això també va marcar les seves lletres.

Dins de tota aquesta rarera, el disc inclou algunes de les joies en majúscula de la seva discografia. "Vida" és la que més s'ha popularitzat, i sens dubte una de les millors lletres de la seva trajectòria, però a "Dibuix" hi trobem Llach en estat pur, el que es deixa anar i el que envolta a qui l'escola, i "Cançó d'amor a la Llibertat" és una peça injustament oblidada pel mateix Llach als concerts, i diria que per gran part dels seus seguidors. "Criatura dolcíssima" ens descobreix el Joan Fuster poeta, i té el seu ganxo la melodia composta. Però a partir d'aquí arriba l'altra cara de la moneda, aquells temes que han fet passar aquest treball a la història com a rar. A dalt de tot del podi, "La mula sàvia", considerada per a molts la pitjor cançó de Llach, i una demostració clara que a l'hora de fer cançons iròniques o satiriques va quedar sempre una mica coix; "Darrera les muntanyes" és un tema lentíssim, d'aquells que fan que molts considerin Llach un cantautor avorrit. I els punts se'ls marquen els temes que obren i tanquen el disc, i que creen divisió en les opinions; "Encara" recupera com a leiv motive el "Venim del Nord, venim del Sud..." que tanta fortuna havia fet en el disc anterior, però amb uns jocs de veus contundents i com si es tractés d'una marxa. Mentrestant, "Somniem" és una manera ben impactant de cloure el disc, tot un seguit de principis més recitats que cantats, de manera contundent, i que va in crescendo com una tempesta, fins que arriba de nou la calma.

Un disc, però, que cal escoltar perquè segurament és dels més profunds de Llach i en que hi trobem tot un ventall de temàtiques i d'estils que no es troben en cap altre treball. Segurament Llach no seria Llach si no hagués tret "Somniem", encara que per a ben pocs sigui el seu disc de referència del de Verges.

Lluís Llach tornarà als escenaris, puntualment

2008-08-12T10:15:00.000-07:00

Notícia extreta de Vilaweb.cat

La música de Lluís Llach tornarà a escoltar-se a un escenari. Serà al desembre en el marc d'un espectacle, iniciativa de l'actor Jordi Dauder, al Teatre Lliure dedicat al desaparegut poeta Miquel Martí i Pol. El seu representant però, ja ha matisat que es tracta d'un retorn puntual i que en cap cas reprèn la carrera musical. El cantautor de Verges va posar punt i final al seu pas pels escenaris el març de l'any passat .

L'espectacle al Teatre Lliure és una iniciativa de l'actor Jordi Dauder, amb qui Llach ja va col·laborar el 2004 per recordar el poeta de Roda de Ter. A diferència d'aquella vegada, ara Lluís Llach no cantarà, i només l'acompanyarà al piano. Completarà el repartiment l'actriu Sílvia Bel, coneguda pel seu paper recent de Colometa a 'La plaça del Diamant'.

Parlavà

2008-08-02T10:20:00.001-07:00

Aquí també és a casa i també el temps
hi transcorre lentíssim, entre dubtes,
plàcids enyors i algun escadusser
somni que els dies dallen, implacables.
Tant se val aquell rastre que vaig perdre,
sense saber-ho, una tarda llunyana,
embadalit com una criatura,
i tant se val aquesta fosca absència
que se m'entortolliga a les entranyes.
Tant se val tot. Aquí també és a casa.

Fragment de Suite de Parlavà, Miquel Martí i Pol.

És curiós com Lluís Llach sempre ha estat molt gelós de la seva intimitat, però en canvi ha tingut pocs problemes per a explicar a quins pobles residia, en quines cases... Per poc que se seguís la seva trajectòria, sabem, perquè ell mateix ho explica en entrevistes, que ha residit a Verges, a Parlavà, a Porrera, a la plaça Reial de Barcelona, al port Olímpic de la capital catalana... Potser és pel seu amor per l'entorn, per les seves ganes d'agrair als veïns la manera com l'han acollit i respectat sempre, o perquè ens vol fer més entenedores moltes de les seves lletres, aneu a saber.

Dels llocs on ha residit, però, Parlavà és l'únic que es va quedar sense disc dedicat o com a mínim cançó. Possiblement no hi va haver el moment, tot i que a Parlavà Llach hi va treballar de valent, sobretot per al disc "Torna aviat", i en certa manera li va servir per a recuperar una mica la inspiració. A Parlavà va ser on es va anar gestant una relació d'amistat més profunda amb Miquel Martí i Pol, que donaria els seus nombrosos fruits durant la dècada dels 90, i que per al mateix poeta va ser importantíssim: la seva estada al mas de Llach va propiciar la redacció dels poemes de "Suite de Parlavà", llibre altament recomanable.

I aquesta connexió amb el territori, amb l'entorn, Llach sempre l'ha volgut exterioritzar i compartir. No va parar fins fer realitat el desig que les cançons del "Verges 50" van sonar a la plaça del seu poble, tot i les dificultats que això suposava; també va ser sonada la presentació del disc "Porrera" al camp de futbol d'aquest poble del Priorat. I potser no es coneix tant, però també va ser multitudinària, la presentació del "Torna aviat" a Parlavà. Hi van assistir prop de 2.000 persones - en un poble que té uns pocs centenars d'habitants -, i va comptar amb la presència del mateix cor que participava al disc; va ser un concert d'aquells que els que hi van assistir tenen emmarcat, i a més a més Llach amb la seva habitual generositat va fer donació de la recaptació al poble, per a una pista esportiva.

La seva marxa cap a Porrera, però, va trencar en part aquesta intensa relació que s'havia començat a donar amb Parlavà, tot i que hi va continuar anant i ell mateix va declarar en més d'una ocasió que "és el lloc on realment m'agrada estar".

Arbres

2008-07-21T12:05:00.001-07:00

A més a més del mar, l'altre gran element de la Natura protagonista de les cançons de Lluís Llach són els arbres. Els arbres apareixen en tres portades dels seus discos ("Verges 50", "I amb el somriure, la revolta", "Verges 2007"), intuïts a la portada del "Viatge a Ítaca", en la contraportada a "Com un arbre nu", i al llibret interior del "I si canto trist".

I és que l'arbre li serveix com a metàfora fantàstica per a un munt d'arguments. Qui no ha vist en la seva vida arbres ben diversos, i que cadascun comporta una imatge ben diferent? D'arbres n'hi ha d'immensos, d'escarransits, de pelats i de frondosos, solitaris en un racó o formant un immens bosc, de fulles de formes i colors ben diversos, amb fruits petits o grossos, amb nius... Arbres cremant-se o arbres caiguts a terra, per la força d'una tempesta o per l'acció de l'home. I és que un arbre pot semblar d'allò més fort, i viure centenars d'anys, però al mateix temps ben fràgil i caure a terra en un obrir i tancar d'ulls. I ens donen ombra, i aliment, i fusta per a escalfar-nos i paper per a escriure o fer llibres que llegim.

I Llach, que això sap, ens els acosta amb imatges poètiques...
"... i així el seu arbre es desfulla en flor..." ("Darrera les muntanyes")

Com a racó de solitud...
"... com un arbre nu, com dibuix fet al vent..." ("Com un arbre nu")

Com a metàfores sobre l'esforç...
"... no esperem que l'arbre doni fruits sense podar-lo..." ("Cal que neixin flors a cada instant").
"... van caient arbres i quan es fosc pensa en la seva mainada..." ("Cop de destral")

L'arbre com el "jo", que vol conservar les seves arrels, o que està ple de desig...
"... i perquè l'arbre no fruita sense arrels..." ("I ara de nou")
"... i jo l'arbre assedegat que a la riba està esperant..."

L'arbre com a símbol de cor, de casa o de país...
"... jo tinc per tu un niu en el meu arbre..." ("Un núvol blanc")
"... l'arbre del meu desig creix allunyat dels horrors..." ("Vull somiar el demà")
"... i a dalt dels arbres més bonics hi niuen els amors ferits per un tren..." ("A l'estació")
"... a l'arbre sec un niu implores..." ("Jo sé")

Arbres com a riquesa en sí, però que deixen de ser-ho per accions inhumanes...
"... dels teus camps de pell bruna t'arrabassen els arbres..." ("Palestina")

Però també com a obstacle a superar si són a terra i ens impedeixen el pas...
"... més lluny dels arbres caiguts que ara ens empresonen..."("Ítaca")

O com a simple element de l'escenari on se succeeix la història...
"... m'amagava darrera d'un arbre..." ("Que feliç era, mare")
"... tots els arbres els contemplen i ni el vent mou el fullam..." ("Tomb d'atzars").

Jo, hi era?

2008-07-15T10:01:00.000-07:00

Una de les finalitats de les samarretes de l'estil "Jo hi era" hauria de ser la seva perdurabilitat en el temps, que estiguessin elaborades a prova de bombes. Si no, no val la pena d'adquirir-les. Però veig incrèdul com a cada bugada les lletres de la samarreta que vaig comprar a Verges i que m'havien de recordar que havia assistit al darrer concert de Lluís Llach, es van descolorint sense remei, i que d'aquí a poc tindré una samarreta del tot negre.

No sé si vol ser una metàfora, de com passa el temps, o de com, com a país, anirem esborrant el record de Lluís Llach, o de que, quan s'acabi de perdre la llengua en la que aquest cantava, les seves cançons es deixaran d'entendre i no podran commoure tant com ho fan ara a tots els que els escoltin. En definitiva, la samarreta quedarà tota negra, sense cap signe d'haver-hi estat mai res escrit, mentre aquí ens seguim quedant en blanc davant dels atacs que ens fan dia i nit.

Bruixa

2008-06-25T06:42:00.000-07:00

Fa uns dies em deixaven un comentari en que em demanaven que parlés de la cançó "Bruixa", tema no editat de Lluís Llach i que a molts ens va sorprendre quan el van emetre dins un programa de televisió pocs dies després del seu darrer concert.

Com ell mateix ha explicat, Llach sempre compon de memòria. És a dir, no es posa una gravadora al davant, apreta el rec i diu "a veure què em surt", sinó que comença a crear una música, i si al dia següent se'n recorda, doncs perfecte, i si no, vol dir que no valia la pena. Això fa que de ben segur existeixin ben poques cançons de Llach no editades, perquè si ell era capaç de recordar-la tard o d'hora l'acabava enregistrant perquè volia dir que li agradava. Per això ens sorprèn tan trobar ara peces com aquesta. I a més a més amb un Llach tan jove i amb la guitarra.

Sembla ser que no la va acabar gravant perquè la lletra la tenia incompleta o no li acabava de fer el pes. El mateix realitzador del programa de televisió, Lluís Maria Güell, el va estar ajudant a cercar rimes mentre preparaven el programa, i així va ser que van decidir enregistrar-la com estava en aquell instant. Però devia seguir sense agradar gaire a Llach, que no la va acabar enregistrant. La cançó, sense ser una meravella, té el seu ritme i la seva gràcia, però sincerament no me l'imagino enmig de discos d'aquella època, no m'encaixa amb cap dels discos de mitjans dels 70; potser per això la va descartar, perquè no hi acabava d'encaixar.

I bé, això de "Bruixa" és alguna metàfora sobre algú conegut? Digueu-hi la vostra, si voleu, que jo no ho acabo de veure clar...

S’ha d’oblidar, bruixa
el color rosa de la teva pell
i els teus aires d’ocell
que pluja i vent, bruixa
t’han espatllat la talla d’estarlet
dels teus anys primerencs.

Però, bruixa,
em plau l’estil del teu volar.
Ai, bruixa,
encara queden anys
per fer por als infants
quan s’adormin cap al tard.

I el pobre nas, bruixa
s’ha anat fent gros
a cops de constipats
preu del vol destapat.

Ai, bruixa,
t’estimes massa el teu treball
i oblides que em tens abandonat.
Jo t’espero cada nit,
però he de jeure sol al llit.

Les teves dents, bruixa
estan clavades dalt d’un campanar
els teus ulls emboirats.

Però, bruixa,
m’agrada el teu somriure amarg
dibuixa molt més els teus encants
el sadisme d’una dent...

Enderrock

2008-06-23T08:25:00.000-07:00

Cal agrair a la revista "Enderrock" la feina feta en aquests 15 anys d'existència, el haver ajudat a normalitzar un camp més que estava desert de les publicacions en català, fent-ho a més a més donant prioritat absoluta als grups i cantants que ho fan en aquesta llengua, i amb gran professionalitat pels recursos que, em consta, tenen al seu abast.

Dit això, però, també voldria comentar que no m'ha agradat mai la seva línia d'opinió o línia editorial, si en podem dir així. La idea que a mi em transmeten és que són d'aquells que pensen que quan més estrany sigui el cantant o el grup més bo és. Es desfan en elogis de noms que acaben venent quatre discos, perquè es veu que a Catalunya ja ens va, això, la cosa rara i poc exportable. La qüestió és que "rar", per a aquests periodistes, equival a qualitat, i això no sempre es correspon. La teoria aquesta de que si ets crític musical t'ha d'agradar aquest, aquell i l'altre. Aquest so "underground" de la música en català que s'ha intentat vendre tan hippie o progre ens ha fet més mal que bé. Si almenys els que el fan tinguessin bona veu... Jo personalment estic tip de veure com posen en altars discs com "Dioptria" de Pau Riba o "Qualsevol nit pot sortir el sol", d'en Sisa, discos que no estan malament però que són més llegenda que no pas el que realment van suposar. Excepte alguna cançó molt concreta, quanta gent se sap cap cançó d'aquests discos?

I aleshores fan la gran excepció: una vegada i una altra rememoren i recorden el concert del palau de Sant Jordi de l'any 1991 amb Els Pets, Sau, Sopa de Cabra i Sangtraït. Ho han explicat tot, d'aquell concert. Que va ser important, però precisament potser que en passin pàgina, si volen que la música en català vagi endavant. En certa manera, els de "Enderrock" encara en viuen, i no és que precisament en aquells moments aquests grups aportessin gaire res de nou...

I a què ve tot això en un bloc sobre Lluís Llach? Doncs ve a que precisament aquesta doble política de "visca els rars" per un costat i "visca els 4 magnífics del rock català" per l'altre, a qui sempre li ha acabat tocant el rebre ha estat a les vaques sagrades de la Cançó. En moments puntuals n'han tret alguna bona entrevista o reportatge, però en general ha donat la sensació que els emprenyava que hi fóssin, que seguissin fent concerts i traient discos, com si els fes ràbia que una part important de la música d'aquest país cantada en català i amb un públic nombrós encara seguís estant en mans de Llach, Raimon o la Bonet. Una mostra clara és que mentre que, cada any que treia disc, Llach era escollit per part dels lectors com a autor del millor disc de l'any en cançó d'autor en els mateixos premis organitzats per la revista, "Enderrock" escollia qualsevol altra cantant, però mai Llach. El seguiment a concerts importants que el de Verges va fer en aquest temps també deixava molt que desitjar, i, en general, el volum d'informació va ser molt poca en comparació amb el que Llach va arribar a fer.

I això, tenint una sola revista en català dedicada a la música del nostre país, marca molt i deixa una part del públic potencial fora de joc... o emprenyat.

Un pont a l'Estadi Olímpic

2008-06-13T13:27:00.000-07:00

Potser molts no recorden que "Un pont de mar blava" no només va ser portat a escena, pel que fa a Barcelona ciutat, en aquell doble concert del palau de Sant Jordi. Quasi dos anys després, el 30 de setembre de 1995, Llach interpretava també aquest disc conceptual ben a prop, a l'Estadi Olímpic de Barcelona. Si no em falla la memòria, va ser l'única vegada que el de Verges va actuar en aquest emblemàtic recinte, si bé no era l'únic protagonista d'aquell dia... i a més a més es pot considerar que fou un concert fallit.

Davant la petició de moltes persones que li havien demanat que tornés a interpretar aquest espectacle a "la ciutat comtal", Llach va veure l'oportunitat de fer-ho en el marc de la "Gran festa del civisme i la tolerància", organitzada per la Generalitat de Catalunya, i que també comptava amb la companyia Comediats i l'Elèctrica Dharma. Va ser una matinal de dissabte, en que prop de 50.000 persones, prèvia sol·licitud d'invitació per telèfon, es van acostar a l'Estadi. Va ser un matí ben estrany, recordo que era el meu darrer cap de setmana d'estiu, hi vaig anar amb molts amics, i l'ambient no és que fos una gran festa, com el nom indicava. Tothom estava com desubicat, i això de l'entrada gratis (jo no n'he estat mai partidari, dels concerts gratuïts) va fer que molta gent es dediqués a petar la xerrada en comptes d'escoltar la música. I qui ho va pagar va ser "Un pont de mar blava", obra complexa i que requereix d'atenció, i que va anar desenvolupant-se amb evident rostre de "encara no s'acaba!?" per part de moltes persones que van pujar a Montjuïc per a anar a passar l'estona, i que no eren seguidors de Llach ni, encara menys, coneixen el "Pont". Per mi Llach va fer una mala elecció - no ha estat l'únic cop que li ha passat -, l'ideal aquell dia hagués estat un seguit de cançons curtes, i tirant a animades, ja que l'altre cap de cartell era la Dharma, com deia, i la gent anava allà a moure's una mica, i no a seure al terra de les pistes d'atletisme durant 45 minuts seguits... A més a més, al ser a plena llum del dia, no hi havia ni els afectes de llums ni res de res del que s'havia pogut veure al Sant Jordi, i la veritat és que l'espectacle va deixar molt que desitjar. També recordo un Llach molt malament de veu (potser no li va això de cantar als matins?).

Resultat: així com al Sant Jordi les ovacions havien durat un quart d'hora, a l'Estadi encara no s'havien situat tots els músics a primera fila per a saludar que la gent ja havia deixat d'aplaudir. I jo que em volia fondre... Per acabar-ho d'adobat, una barra de ferro de l'Estadi em va caure sobre l'espatlla, deixant-me ben grogui. Segurament des d'aquell dia "Un pont de mar blava" està lluny, molt lluny, de ser un dels meus discos preferits de Llach.

Fent de jurat musical

2008-06-05T03:45:00.000-07:00

La darrera cosa que envejaria de la feina que ha tingut Lluís Llach és quan havia de triar els músics que l'acompanyaven o deixar de comptar amb ells. En aquest sentit, les bandes o grups ho tenen molt més fàcil: són els que són, i en tot cas de tant en tant es pot dir: "va, en aquesta gira comptem també amb un saxofonista", i les responsabilitats recauen entre tots els components. En canvi, un cantautor està sol, ell sol decideix quin instrument necessita i quin no, ha de pactar percentatges, ha d'aprendre a gestionar personalismes... A més a més de tota la feina compositiva, d'anar decidint quan vol fer un nou disc, de triar si l'interessa fer una gira llarga o curta, etc., ha de fitxar els "jugadors" i els ha d'entrenar. Fa de directiu, tècnic i jugador alhora. Una feinada en la que, com dic, no m'hi voldria pas trobar.

Us l'imagineu dient a tots els músics: "mireu, durant un any busqueu-vos una altra cosa, perquè me'n vaig a fer una gira sol amb el piano"? I que tots s'ho prenguin bé, i que després d'aquesta gira els torni a dir d'actuar amb ell i tots li diguin que sí... O quan, en plena gira, un músic et diu: "m'ha fitxat en Bisbal i me'n vaig", haver de córrer a cercar un altre músic, i que aprengui ràpid tots els acords, solos...

Per això aquesta feina també deu tenir la seva part de bronques, de desenganys, de punyalades per l'esquena... Llach ha consevat molt bona amistat amb alguns dels músics que l'han acompanyat durant anys i ho van deixar de fer, i han tornat a col·laborar amb de manera esporàdica quan els ho ha demanat. En canvi, amb d'altres, i és sabut, han acabat com gat i gos, i aquesta part del món de la música no ha de ser gens gratificant.

El públic de Llach: els altres límits

2008-06-01T07:19:00.000-07:00

Dels concerts que he pogut anar de Lluís Llach fora dels límits territorials de parla catalana, n'he tret la conclusió de que, en general, el públic està més abocat i el cantant més concentrat. No sé si a la seva terra tenia la sensació de sortir ja amb el partit guanyat o què, però la veritat és que els seus errors en els oblits de les lletres eren mínims, i que la veu sempre la tenia molt i molt atinada.

Això no em deixava gaire bon sabor de boca, tot i que fredament entenia que escenaris o províncies senceres que potser trepitjava una vegada cada vuit anys, calia deixar-hi un bon regust perquè mai se sabia si aquella seria la darrera vegada que hi cantaria. Per tant, dins del que cap, ho entenia.

En canvi, el tema del públic ja em costava més i encara em costa. Sé que Llach ha tingut èxit a Catalunya, i per tant no se li pot aplicar, ni molt menys, aquella frase de que ningú no es profeta a casa seva. Però sí que molt sovint veia als concerts un cert refredament de la gent, com si no es valorés prou aquest gran cantautor i tot el que havia fet. Llach es va fer un tip de cantar en pobles molt petits, possiblement dels pocs de la seva qualitat que podien veure en aquest poble en anys, i en canvi als pobles petits em semblava que era on el rebien de manera més freda. Potser ja sempre la gent és així, en aquests llocs.

Doncs bé, això que deiem. A Madrid, a Saragossa, a París... el de Verges rebia llargues ovacions i se li demanaven tants bisos o més que a Olesa o a Figueres, cosa que potser des d'aquí (Catalunya) ni ens imaginàvem. I té mèrit, o era quasi un miracle, que en aquests llocs seguís tenint públic, amb el boicot absolut que es va fer a la cançó catalana i se segueix fent des de quasi tots els mitjans de comunicació no catalans.

Foto: www.lluisllach.org

Amor particular

2008-05-26T01:56:00.000-07:00

Em costa afrontar-me a escriure sobre les cançons o discos més coneguts i populars de Lluís Llach. Penso que la majoria dels que entreu en aquest espai ja n'heu sentit totes les explicacions i anècdotes possibles, ja que el mateix cantautor n'ha parlat sovint en entrevistes o al presentar les cançons, i per tant no sabré aportar res de nou o direu "això ja ho sap tothom!". Per tant, i ja em perdonareu, l'única manera que trobo per a parlar d'aquests temes més coneguts és des d'una visió estrictament personal, de vivència pròpia respecte el tema.

"Amor particular" no va ser una cançó en que hi entrés fàcilment. Jo era molt i molt jovenet quan es va publicar el disc "T'estimo", i la trobava molt lenta. Jo no tenia criteri musical, i per tant si era més difícil de cantar o menys i tot això per a mi era molt secundari. No dic que no m'agradés, senzillament no estava entre les meves preferides de Llach. He de dir en defensa meva que penso que a la majoria de seguidors de Llach quan els va començar a agradar més aquesta cançó va ser a partir del concert i posterior disc del "Camp del Barça". A la versió original sonava excessivament "prima", amb poqueta força en les cordes i en la veu de Llach. Va ser al Camp Nou quan es va veure la força i l'empenta d'aquesta cançó, la seva passió, la seva dificultat, i quan la lletra prenia tota la seva dimensió. Recordem, pels que no ho sàpiguen, que és un tema dedicat al públic, i que el títol el va prendre d'una obra de teatre que en aquells moments estava representant Josep M. Flotats, "Una jornada particular", amb la qual cosa es va crear tota una rumorologia de si la lletra la va fer més pensant en Flotats que no pas en el públic... Bé, ja les tenen, les grans cançons, també, aquestes llegendes, o històries, al darrera.

Com també moltes grans cançons tenen aquests dobles jocs, que cadascú se les pot fer seves i portar-les molt més enllà del seu significat inicial. Està clar que pot ser una cançó dedicada al públic, però a qui no li hagués agradat escriure aquesta mateixa lletra per a qualsevol parella seva en el moment de més enamorament? Ens trobem davant d'una immensa cançó d'amor, molt ben trabada, i segurament és una de les millors melodies de tota la trajectòria del de Verges. No hi ha cap dubte que amb el pas dels anys formarà part del repertori de cançons tradicionals d'amor d'aquesta petita cultura nostra. Com els bons vins, quants més anys van passant més bona sembla que es faci, i més gent la coneix i la taral·leja. Cada cop s'esperava més en els directes, si bé per la seva dificultat a partir dels 90 Llach la va incloure ben poc en el repertori habitual, i la reservava per als bisos només en algunes ocasions.

El tema és un in crescendo tant en ritme com de tonalitat, creant-se una estructura perfecte i amb un moment culminant, de clímax, com són els aguts dels "...que joooooo....". És la melodia perfecte, l'impacte, i d'aquelles que et fan pensar que si Llach hagués nascut als Estats Units aquesta cançó seria mundialment coneguda, al mateix nivell del "My way", amb la que hi trobo certs paral·lelismes.

Ell mateix en va fer algunes versions boniques, com la que interpretava a l'inici de la gira de "Un pont de mar blava", però també és cert que tenia una base instrumental massa bona, tant en el disc original com al Camp Nou, i per tant quan la cantava ell sol al piano és com si quedés massa senzilla, com si li faltés alguna cosa, com es pot escoltar al disc "Nu". És a dir, passa de ser una cançó sensacional a ser una cançó més del repertori.

En definitiva, és la cançó preferida de Llach per a molta gent, aquella que potser no entra de seguida la primera vegada però que després et pren i ja no et deixa, i musicalment és la cançó perfecta, la que tot compositor o cantautor voldria que portés la seva signatura, i segurament és un tema d'aquells que marquen diferències entre un cantautor - compositor més amb un dels grans del gènere.

Com t’ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t’ho,
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m’has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t’amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

Que passaran els anys,
i vindrà l’adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

La tristesa (1)

2008-05-21T08:30:00.000-07:00

La tristesa és “Infant de Beirut” i “Novembre del 72”.

La tristesa és la darrera mitja hora de “Salvador”, i veure totes les injustícies que es van produir aquells anys i que ningú no ha pagat per elles.

La tristesa és veure’t plorar quan comença el darrer concert tot escoltant els acords de “Geografia”.

La tristesa és el “Campanades a morts” a Vitòria, i saber que les víctimes no troben resposta.

La tristesa és veure com cap mitjà de comunicació de casa nostra es fa ressò amb crítiques o cròniques del concert de presentació del disc més venut en català del darrer any, i en canvi dediquen planes i més planes a informacions buides.

La tristesa és la “Lluna” del Tranuites, i “Un himne per no guanyar”.

La tristesa és escoltar “Vell és tan bell” al Liceu, l’emoció, la llàgrima.

La tristesa és no haver nascut abans per haver pogut gaudir de més concerts.

Llach i els periodistes

2008-05-14T08:04:00.000-07:00

Lluís Llach ha mantingut públicament molt bones amistats amb periodistes de primera fila del nostre país. O potser caldria dir-ho al revés: moltes primeres espases periodístiques es mostren públicament fascinats per la figura i l'obra de Llach, segurament en un percentatge molt més elevat del que realment existeix a la nostra societat.

Periodistes com Antoni Bassas, Jordi Basté, Mònica Terribas, Oriol Soler, Xavier Grasset, Miquel Calzada, Toni Clapés, Joaquim M. Puyal, i d'altres noms consagrats en menor mesura, s'han declarat grans seguidors llaquians, i la majoria d'aquests grans amics personals. A vegades fins i tot he pensat que per acabar essent algú en el periodisme català, si més no presentador d'un programa de ràdio del matí en una emissora important, has de ser fan de Llach!

Potser Llach encara vincula per damunt de tot la premsa amb la llibertat d'expressió, recordant com molts periodistes, a l'igual que cantants com ell, se la jugaven en anys foscos, publicant informacions que no agradaven al règim, donant veu als que no en tenien... I potser per això aquest acostament fàcil al món periodístic. També, és clar, pel contacte que hi ha de mantenir constantment, amb entrevistes i tot plegat.

Però segurament res és del tot casual. Una persona que es vol dedicar al periodisme generalista i d'actualitat, dirigir-ne programes, i a més a més fer-ho en català, amb tota la càrrega extra que, ens agradi o no, això sempre comporta, vol dir que té un poc o un molt interès per la política de casa nostra, per la seva història recent, per la lluita per les llibertats... I és clar, en tots aquests terrenys, d'una manera o altra, hi entra sempre Lluís Llach. Dit d'una altra manera: no és el mateix dedicar-se a fer de paleta (i ho dic amb tots els respectes), en que no és necessari per al teu dia a dia conèixer gaire res de la història recent d'aquest país, que dedicar-se a explicar l'actualitat, ja que tots venim d'un lloc i d'uns esdeveniments concrets.

I d'altra banda, Llach ha tingut clar sempre que la informació és poder, i que és bo estar a bones amb els periodistes. Atenció!, no dic que la seva amistat amb en Bassas o la Terribas no sigui sincera, però sí que és més "important" per a ell estar bé amb gent que s'anirà trobant i que, potser, en alguna entrevista el collaran, que no pas amb qualsevol altre seguidor que se li acosti. Al cap i a la fi, els recursos per a una persona que només canti en català, les maneres de promocionar-se, el "merchandaising", sempre seran molt limitats, fins i tot per al mateix Llach, i per tant més val que et deixin una mica bé les vegades que et deixen sortir als mitjans de comunicació. I Llach sembla que ho ha anat aconseguint, ja que fins i tot en entrevistes a diaris que en podríem dir del tot oposats als seus valors l'han tractat molt bé en reportatges, cròniques i crítiques. Majoritàriament, perquè n'hi ha que no tenen remei.

No plou

2008-05-10T09:03:00.000-07:00

Suposo que el títol, en un dia com avui en que per fi sembla que l'aigua del cel es deixa veure, no deu ser el més adient. Però la veritat és que la idea d'aquest text m'ha vingut al cap al veure que plovia de manera força contundent, i he pensat en una estrofa d'un altre cantautor que fa referència a que al seu país la pluja no sap ploure. I aleshores he dit: coi, en Llach, ben poc parla de la pluja en les seves lletres, per a Llach no plou mai.

I així és. Deu tractar-se dels lletristes, poetes, o digueu-ne com vulgueu, més secs que hi ha. Tots sabem que als poetes sovint els ve la inspiració a partir de fenòmens meteorològics. Doncs no és el cas de Llach, al que la pluja el deu inspirar ben poc. En els seus treballs hi apareixen núvols, vents, llunes, astres i sols, però ben poca pluja. Tan sols tres lletres escrites per ell en fan referència:

- "Terra": ... on sí que hi neva, on sí que hi plou ...
- "Arran de terra": ... la pluja em dugui al riu ...
- "Novembre": ... vent i pluja, amargant, pell ardent de l'amant ...

O sigui, a més a més, dues d'aquestes lletres són de temes en que parla de la seva mort, i en que ell la pluja ja no la veurà, i en la tercera hi adjunta la paraula "amargant". Certament, a Llach l'inspira ben poc la pluja!

Com sabeu, el percentatge de cançons que ha compost en que la lletra és d'altres és ben petit. Doncs entre aquestes ja hi ha molts més textos en que hi plou que no pas en els redactats propis:

- "A cara o creu" (Josep M. Andreu): ... has de rebre pluja i sol ...
- "Ara mateix" (Miquel Martí i Pol): ... la pell d'aquest retorn acumula la pluja ...
- "La casa que vull" (Salvat - Papasseit): ... no molt lluny dels pins, que la pluja amainen ...
- "La idea podria enamorar-te" (Joan Amèric): ... un temps de pluja irreversible ...
- "Lentament comença el cant" (Miquel Martí i Pol): ... pluja d'or, domini encès ...

Seixanta

2008-05-06T11:33:00.000-07:00

Li deu agradar, a Llach, fer-se gran? O deu ser dels que, sobretot quan canvien el número del davant, els hi entra una depre que és massa? De sempre Llach sembla que ha tingut molt clar que en aquesta vida només hi som uns anys, que cal aprofitar-la, i que la vellesa és una etapa més que cal gaudir. Ha fet broma molt sovint als seus concerts amb la seva edat, i ha mostrat autèntica devoció per vells republicans o vells savis, als que sempre s'ha volgut emmirallar, tant en entrevistes com en cançons. Sovint ha dibuixat ell mateix el seu futur com un vell rondinaire amb bastó pels camins costeruts de Porrera, o els no tan costeruts de l'Empordà. Crec que no, que a Llach no li importa envellir, i ho fa content de la sort que ha tingut, i de la sort que tindrà. Tot i que mai es pot treure del rostre la seva mirada d'infant, i el seu constant acostament als joves, tant músicalment com reivindicativa. Potser és que Llach té clar que totes les etapes de la vida tenen coses bones i boniques, i sobretot que serveixen per a APRENDRE, aquest constant aprenentatge que sempre ha cercat i que ha trobat tant en joves com en vellets.

Llach, doncs, arriba als seixanta, i pot mirar enrera amb orgull, però sobretot al present ben content de com pot viure i satisfet de les opcions que ha anat triant i l'han portat on ara es troba, potser molt a prop de la seva Ítaca.

Ah, i per cert, Per Molts Anys!

Brillants Onze Llachs

2008-05-05T12:20:00.000-07:00

Primer disc que un cantant de manera íntegra dedica a versionar Lluís Llach. Manu Guix ha agafat onze cançons del de Verges i les ha fet ben bé a la seva manera. I el resultat, tot i que no perfecte, és molt brillant. Per fi algú versiona Llach de manera contundent, pensada i ben treballada, fent-se les cançons completament seves i pensant que, tot i tractar-se d'un personatge històric, mític, o el que n'hi vulguem dir, els seus temes es poden tergiversar i retocar, jugar amb ells, com al mateix Llach li agradava fer.

Manu Guix aconsegueix un so molt propi i al mateix temps, en la majoria de composicions, se segueix traspuant la saviesa musical de Llach. M'agraden les versions que són això, versions, i no còpies mimètiques de l'original. Però també he de dir que entenc que una versió ha de conservar el rerafons del tema del que parteix, perquè si no és una cançó completament nova. Per això penso que Guix s'equivoca amb temes com "Roda" o "Al teatre". En aquesta segona l'escabatxinada és total, i ambdues són temes completament nous. Sort n'hi ha que tenen una primera estrofa en que Manu Guix copia l'original, perquè si no ni se sabria que ho són. Fins i tot algun malpensat creu que es tracta de músiques que ja tenia compostes, i que va cercar la lletra de Llach que li anava millor al que ell ja havia fet.

En canvi, clava "Per un tros del teu cos", "A cavall del vent", "Vida" i "A força de nits". Perfectes, res a dir-hi, sonen modernes, canviades, agradables, encisadores a la seva manera. No canvien en excés "Un núvol blanc", "Amor particular" i "País petit", però les interpreta fantàsticament bé i en moments els dóna nova vida. Segurament, i com va dir en una entrevista, deu trobar que aquestes peces ja són tan perfectes que no els calen gaires arranjaments més. "Que tinguem sort" no m'acaba de convèncer del tot, si bé s'ha versionat ja tant - fins i tot el mateix Llach - que comença a ser difícil de fer-li canvis que realment valguin la pena. I curiós el tema de "Despertar": el mateix Guix la va incloure fa uns mesos al disc col·lectiu "Si véns amb mi", i al veure el títol a "Onze Llachs" ja m'esperava trobar-hi la mateixa gravació. No obstant, i en un gest que demostra de nou que no ha fet aquest disc per a cobrir l'expedient sinó que se l'ha currat, el jove cantant ha estat prou bo per a fer dues versions completament diferents d'aquesta cançó, tot i que he de dir que m'agrada més la de l'homenatge col·lectiu.

I és clar que la tria és molt personal, i que Llach té tantíssimes cançons que tothom hi trobarà a faltar aquesta o l'altra. Però en el meu cas deixeu-me dir que no entenc com no s'ha atrevit amb "El jorn dels miserables", que l'hi hagués anat com anell al dit. Potser ens sorprendrà amb aquesta, o alguna altra cançó, en els concerts? Estaria bé que fos així.

Evidències

2008-04-28T03:41:00.000-07:00

Ja fa uns quants anys es va organitzar un doble concert, a Barcelona i a Madrid, d'aquests solidaris, amb la intervenció de diversos grups, dels de més renom del moment del panorama estatal. El retransmetien per televisió, i anaven connectant ara amb Madrid, ara amb Barcelona. Com que alguns dels que hi actuaven em cridaven l'atenció, em vaig gravar el concert, i vaig deixar la cinta VHS posada a l'aparell.

Al cap de ben pocs dies vaig enganxar per sorpresa la repetició del concert de Lluís Llach al Palau de Sant Jordi en que presentava "Un pont de mar blava". Ja estava en la recta final, i vaig ser a temps de posar el vídeo a gravar quan interpretava "Que tinguem sort". Tot i que ja tenia gravat el concert de la primera vegada que l'havien fet, tenia l'esperança de que després d'aquesta cançó en posessin alguna més que no havien posat en la retransmissió en directa pel tall per a mi brusc que van fer-ne. No va ser així, però bé.

Van passar els mesos, i un vespre em va donar per mirar de nou aquell concert solidari. No estava malament, alguns grups i cantants millor, d'altres no tant. Quan va finalitzar, em va aparèixer tot seguit - ni me'n recordava - el rostre d'en Llach cantant sol al piano, enmig d'un munt de llumetes enceses al Palau, el "Que tinguem sort". Va ser un impacte. Tot i que els grups del concert solidari eren de primera línia, no es podia ni comparar amb la bellesa de la melodia d'aquesta cançó, la veu tan especial d'en Llach, la comunió amb el públic... Molts dels grups que acabava de veure portaven no sé pas quants músics, algunes de les cançons me les sabia volgués o no perquè les havien radiat mil vegades per tot arreu... En canvi, en Lluís apareixia tot sol, només amb el seu piano, ja a les acaballes d'un concert que havia durat més de dues hores, i en canvi la qualitat musical, i la de la "posada en escena", el que transmetia, eren mil vegades més atraients que tots aquells que l'havien precedit a la tele. Va ser un moment en què per a mi es va posar en evidència la diferència entre qui és un geni, i qui es dedica simplement a fer algunes cançonetes que enganxen durant un temps amb el públic. Em vaig quedar ben escarxofat al sofà, per una sola cançó, per un sol moment.

Lluís Llach: "neofachas como Aznar llegan al poder hablando de pureza y justicia, ¿cómo se atreven?"

2008-04-25T10:31:00.000-07:00

Entrevista publicada a larepublica.es, el 14 de novembre de 2006.

Lluís Llach no es tan sólo un producto musical, no podemos encasillarlo tampoco en las exclusivas denuncias social y política. Pero sería injusto definirlo por aquello que no es. Lluís Llach es uno de los productos culturales más completos que hemos tenido la suerte de compartir en este país. Es un producto que ha educado y formado a muchos, con su poesía, con su palabra, con sus estilos musicales siempre inmersos en la innovación y la ruptura con lo establecido. Ha tenido siempre la palabra adecuada en el lugar preciso, pero además, siempre se ha brindado a la lucha solidaria, a la denuncia de las injusticias.

JULIO CASTRO Y ANA DELICADO | 16 11 2006

Más de dos décadas escuchándole y siguiéndole cuando se ha podido, él, en cambio cuatro décadas de profesión en los escenarios y en la discografía. Le avalan tantas cosas que es imposible enumerar todas. Baste decir que, para colmo, tras el personaje del escenario, detrás del piano, detrás del genio musical y de la dulce voz que a veces se endurece, se esconde una de las mentes más claras de nuestro cada vez más pobre panorama político. Una vez más, ahora desde nuestras páginas, y un rato antes de su despedida de los escenarios en Madrid, denuncia la situación política y social en todos los ámbitos que tocamos, y ofrece su visión particular de diversos y peliagudos asuntos. En esta despedida musical, en este traslado, esperemos que no aparque muy lejos, porque se le echará de menos.

¿Se hacen largos 40 años de giras y conciertos?

No, en absoluto. Es un trabajo muy hermoso en este aspecto. Se hacen largos los kilómetros, pero eso es normal.

Si los traducimos a términos de compromiso político, social y cultural...

Son largos, porque normalmente, cuando una persona empieza una actividad de este género a los 18 años como me pasó a mí, hay muchas posibilidades de que el sistema te vaya ganando, te vaya comprando, y resistir no es fácil. Todo te invita a la banalidad, a los laudos y festejos, y empiezas a vivir en una nube. En la música moderna pasa mucho así. Intentar mantener un cierto equilibrio personal interior que te permita durante mucho tiempo que la estética y la ética vayan juntos y equilibrados (al menos pretender, no digo que uno lo consiga), no es fácil, porque te encuentras con casas de discos, medios de comunicación que dan por hecho que lo normal es canción de consumo gilipollas y tú si no vas bien rodeado y defendido en tus parámetros interiores, es muy difícil.

¿Es compleja la complicidad con el público?

Compleja sí, pero es inexplicable. Creo que es compleja porque no tenemos buena memoria. Creo que las dos Españas existen porque el PP en menos de 10 años ha hecho resucitar las dos, así que cuando es tan fácil resucitarlas, con ocho años de gobierno y un poco más de oposición, quiere decir que las dos Españas existen. Yo diría que Madrid es el resumen de estas dos Españas, porque es una ciudad que por un lado, en sí misma, es la esencia de lo que es el poder, y por tanto hay toda una clase ligada al poder y desde hace casi siglos, y por lo tanto hay unos remanentes en estas clases políticas y administrativas que dominan el poder, muy difícil de pasarlas por encima. En el Estado español hemos tenido la mala suerte de que el poder siempre ha sido de un reaccionarismo yo diría impenitente. Somos un mal ejemplo en Europa y en el mundo. Y todo eso convive con el otro Madrid, que es el Madrid que se entronca con el Madrid progresista, con el Madrid republicano, con el Madrid antifascista y que está muy vivo. Y ese Madrid queda semioculto detrás del Madrid del poder, y yo supongo que la gente que viene a mí es de este, porque si es de otro entonces quiere decir que lo hago muy mal.

Es una gente que desde hace 40 años me ha ido aceptando y se ha ido renovando porque, no sé qué pasará, pero ayer había una mayoría de gente bastante joven y entonces dices: bueno y a esta gente, quién les ha dicho que han de venir aquí... yo supongo que es bastante complejo, para mí inexplicable, pero el único camino que veo es entroncar con esa España con grandes ansias de libertad, con tradiciones republicanas muy ahondadas, la comprensión de pluralidad aunque solo sea sospechada, de que hay cosas que no se han esclarecido aunque insistentemente les digan que hay los buenos y los malos y entiendan que puede haber matices... yo imagino que la comunicación es con este sector. Otra cosa no me explicaría.

¿Cómo está, a tu juicio, el panorama musical en nuestro país?

No está en un buen momento, entre otras cosas, porque lo primero que falla es la propia industria. La música normalmente ha sido una cultura muy industrial. No tiene que ser forzosamente así. Lo que pasa es que deja de ser industrial. La industria ha tenido siempre un soporte para vender. A partir de los años ’90, 2000, la industria se queda sin soporte. La música pasa por otros canales que la industria no domina, como Internet. ¿Qué pasa? que la industria está patas arriba. Y por lo tanto está intentando controlar el poder sobre la productividad económica del sector y al mismo tiempo ve que no hay futuro posible. Se están haciendo intentos muy astutos, como lo del i-pod de Mac, y por lo tanto la gente que empieza música actualmente lo tiene muy mal. Tiene un campo de libertad muy grande, ya que no han de tener el miedo de antes de hacer concesiones a la industria para que te hagan caso. Es igual, ahora no te hacen caso de ninguna manera fuera de que no hay interés en canales muy precisos pero ya ligados a poderes mediáticos: Prisa, El País, 40 principales, SER etc. O entras ahí, y pagas los precios que se deben de pagar por estar ahí (o en otro grupo) o no hay manera.

A nivel creativo, en los países catalanes hay mucho movimiento y a mí me parece que en el Estado también. Lo que pasa es que va por unos canales que no son los normales, a los que estábamos habituados. Es decir, no pretendas ver algo interesante en la televisión. Casi nunca ha pasado. Está todo muy confuso.

Tú supiste adaptarte a los medios electrónicos desde el principio, pero hay gente que empieza y que no tiene estas posibilidades. ¿Crees que las administraciones (que son muchas ya) hacen su trabajo?

Aquí no. Creo que la tentativa más hermosa en este aspecto se hace en Brasil. Lo hace un Ministro de Cultura que es un pirado de la música, muy progre, que tiene el permiso (si lo renombran, que no sé) de la presidencia de la República brasileña para que lleve adelante un programa de ese género. Allí se hacen cosas muy interesantes: apertura de canales de comunicación y de creación completamente distintos de los normales. Pero yo creo que, de la misma manera que el sistema que se cae está patas arriba, el sistema que están haciendo está empezando a poner sus patitas. Es una época en la que vivimos todos muy despistados. De todo lo que yo conozco (y he tenido el privilegio de que me lo explicara él) me parece que lo más interesante es lo que se hace en Brasil, que es una sociedad tan nueva, y que viene de unos problemas económicos tan inmensos, que para ellos es muy posible hacer un salto revolucionario sin tener que luchar contra las estructuras anteriores. En cambio aquí, venimos de unas sociedades más complejas, burguesas, etc., donde todo eso está no sólo controlado por la ley sino controlado por usos y costumbres sociales, y saltarse eso es mucho más difícil.

A mí me parece que en este aspecto hemos de intentar crear nuestros espacios y mirar mucho qué se está haciendo por ahí. Estamos en un momento en el que se debe apostar por la mejor idea no salga de aquí o de París. Puede salir de Sudáfrica, o de México, o de Brasil. Como puedes imaginar, hay infinidad de gente que se está haciendo esta pregunta que nos estamos haciendo nosotros. Y aquí yo creo que el poder va absolutamente despistado. Yo no he escuchado a ninguna Ministra de Cultura monárquica socialista que me dé ninguna solución o ninguna orientación, y en la Generalitat, en la Consellería de Cultura, están en un lenguaje, en este aspecto, completamente decimonónico. Están en otro sitio, se les escapa.

En torno a la política
¿Crees que las libertades ciudadanas se van incrementando con el tiempo? ¿Qué nos diría en Siset?

No, no hace falta, yo ya soy l’avi Siset, creo que estamos en una rebaja de las libertades, sobre todo mirado en macro-estructura. En el mundo, en general, hay un empobrecimiento de las libertades adquiridas. Es posible que haya poblaciones que antes no tenían esta posibilidad y ahora se les abra. Pero aquellas sociedades tenían ya espacios de libertad adquiridos, y yo creo que ahí vamos a menos. La preparación de eso viene de muy lejos. La gente piensa en Bin Laden. Yo no. Yo pienso que todo eso empieza cuando suben al poder un triunvirato que le llamo diabólico por lo papal, de Juan Pablo II, de Reagan y de Thatcher. Es una gente que lo que hace es poner las bases del neoliberalismo más bestia, la escuela famosa de Chicago, (que además dicen los economistas buenos que son los más idiotas de todos), y que a partir de ahí, ayudados por los grandes lobbies que necesitan un capitalismo salvaje y deshonesto, todo eso va haciendo un caldo de cultivo, con la retirada del socialismo, sobre todo el europeo, de contrapeso. Lo del muro de Berlín es relativo. Lo que es importante en el socialismo europeo es la rendición que hacen de cuestiones éticas y que el socialismo francés tenga que acabar con punto final, el italiano (huido en Túnez) en danzas del vientre, Papandreu por otro lado, y el Felipe González axioma de la listeza política española habiendo practicado nepotismo, terrorismo de Estado etc. Todo eso sucede en un momento muy importante en que se tenía que responder a la conformación de este neoliberalismo.

Y esta izquierda totalmente cretina, totalmente estúpida sin ningún sentido de su función histórica, lo que hace es traicionar a los aspirantes a ciudadanos de izquierda y los deja sin instrumentos ni éticos ni formales, porque lo hacen tan mal que lo que provocan es la llegada al poder de las derechas, y así pasa en toda Europa, los Berlusconi, los Aznares, los Carmanlis, los Chirac son el fruto del fracaso de esta izquierda. A veces hay fracasos electorales. Esta izquierda no sólo fracasa electoralmente sino que se queda sin moral, sin instrumentos éticos con los que luchar contra la derecha. Es por eso que fachas, neofachas como Aznar llegan al poder hablando de pureza, hablando de justicia, y dices: ¿cómo se atreven a esto, ellos que son los herederos de los embaucadores de siempre?

Se atreven, simplemente, porque la izquierda no sólo ha dejado de hacer su función, sino que ha traicionado su función. Ahí es cuando llegan los Bushes, los Berlusconi, y el neoliberalismo se impone no como una opción política sino como la única manera de tirar. Y además, no sólo eso. Además, esta izquierda está amputada por todos lados y ni tan siquiera ofrece recambios. Yo no veo ninguna izquierda que me diga que se va a acabar el latrocinio financiero que representa el movimiento libre de capitales, que puede arruinar países, que no paga impuestos, etc. No hay ni uno. Lo que hacen es la gestión de un sistema de derechas, pero de extrema derecha y el sistema económico corresponde no a una derecha moderada, corresponde a un sistema de derechas de ultraderecha. Pretenden gestionarlo siendo de izquierdas, lo pretenden gestionar con estos matices de izquierdas. Y por eso se encuentran con estas contradicciones, que al final acaban perdiendo el norte.

Pasamos tiempos aciagos por eso. Los papeles no están definidos, sino que son traicionados. Y cuando buscas la complicidad (hablo de la izquierda alternativa de poder, la izquierda más radical, la que no hace estos planteamientos es otra cosa).La cuestión política genérica está fatal.

Zapatero tiene ideas progresistas, quizá, pues sí. ¿Cómo lo hará? Pues gobernando un sistema absolutamente de ultraderecha. Si ha de contentar a los de siempre, los poderes económicos, los poderes fácticos, ¿cómo lo hará? Con matices. Vale, de acuerdo, deja casarse a los gays. Gracias Dios mío, está muy bien, es muy importante para las libertades individuales, pero a nivel de lo que es importante en política, que es el cambio de estructura para cambiar el mundo y funcionar de otra manera, es un cachondeo. Yo lo veo así.

Hablando de los conflictos internacionales más grandes, porque conflictos internacionales hay muchos, ¿cómo los ves? ¿Se agravan conflictos como el de Palestina? ¿O l’infant de Beirut sigue ahí?

Eso va mucho peor, porque yo diría que antes, lo de que la política defendía la economía, era más o menos sabido: ahora ya se sabe que la política es un instrumento de la economía, la usan los poderes económicos, y esto es aceptado así.Por lo tanto, ahora a los políticos no se les pide “altura de Estado”, visión de Estado. Y si no, no se entiende que un Bush pueda ser presidente de verdad (más allá de las pasiones sexuales personales, este señor no lo puede ser). Igual que en la vieja Europa, un Presidente del Consiglio Italiano que ha de estar continuamente haciendo leyes para no ir a prisión no sería recibido en ninguna mesa decente, etc.

Creo que la cualidad política es absurda, y entonces los lobbies, como son los grandes petroleros, los lobbies informáticos, antes encontraban gente que defendía sus intereses, pero con una cierta visión, yo qué se, un Carter... es que si me apuras, hasta los Kennedy, que representan intereses muy concretos. Es que, hasta Reagan, a ver, no hacía lo que estos.

Estos no, estos ya no han de pasar casi cuentas a ningún tipo de ética ni de moral universal, y entonces: ¿se acaba el petróleo en los próximos 50 años y...? ¡ostras! ¿cómo tenemos eso?: pues vamos allá y hostias limpias y pam, se matan los que sean.

Tenemos un problema en Israel (el Estado de Israel, porque yo no digo nunca “los judíos”) que está efectuando el escarnio más impensable que uno pueda imaginar a su propia historia: está haciendo a un pueblo que tiene a su merced lo mismo que hacían los nazis con ellos, rompiendo huesos a los jóvenes, asesinando,... esto es así, pero ¿qué hace la vieja Europa? Absolutamente nada.

Se han perdido todos los parámetros, que la política internacional, con todos los problemas que tenía de traiciones, de deshonestidades, más o menos intentaba llevar una cara limpia. Pero eso ya se acabó. Estamos en un mundo donde lo que funciona es que el que llega primero es el más fuerte. Y en esta política el mundo se puede encontrar en cualquier situación, en cualquiera. ¿Quién te dice que si Bush no ganase las elecciones no le encantaría entrar en Irán? Lo van a dejar así, y espero que el que gane no tenga ganas de entrar, pero el sentimiento de la gente de la calle es que estamos en manos de locos.

¿Los hilos de la economía, tú crees que los manejan, o más bien se les han ido las riendas?

Yo creo que los hilos de la economía manejan la política. Nosotros habíamos aprendido hace muchos años según la teoría política que la política maneja la economía en función de los intereses... Bueno, eso hoy en día es de un infantilismo tal que lo de Astérix es mucho más serio. Hoy en día esto se acabó, son los grandes poderes económicos los que se hacen servir de la política según sus intereses, y eso se ve claramente.Cuando empieza la mundialización (y yo estoy por la mundialización de la justicia y demás), se trata de las grandes multinacionales, a las que los controles estatales ya les molestan para sus asuntos, y que necesitan la explotación de los países más pobres del mundo para poder crear riqueza y demás. Y ves cómo los políticos se ponen a trabajar, a pesar de que pagan precios inmensos (chomage en Francia, aquí problemas de competitividad en el textil,...) pero es igual, porque se han de poner al servicio de las grandes empresas.

¿Qué eso nos lleva al progreso económico? Pues no lo sé, porque la distancia entre la riqueza y la pobreza es cada vez mayor; lo dicen los economistas, yo no sé, tenemos continentes enteros condenados. ¿Dónde está todo eso?Creo que la sociedad ha de intentar encontrar un punto de inflexión, y espero que todas esas reuniones que hay, el Foro de Portoalegre, Praga, Génova, lleven a algún sitio, y que algún día tengan alguna influencia y los ciudadanos nos demos cuenta de que, realmente, el poder es para nosotros, y que, por lo tanto, lo hemos de ejercer, y hemos de tomar un compromiso mucho más alto en la sociedad, y que hemos de exigir a nuestros políticos el cumplimiento de sus promesas.

Tal como lo veo, hoy es espantoso.

Zapatero: es un ejemplo majísimo, Zapatero. Es un tío bien querido por la izquierda. Con el Estatut de Catalunya: es un tío que se pasa por el forro la voluntad del 90% del Parlamento catalán, traiciona a su partido catalán, traiciona al presidente que siendo Secretario General de los Socialistas Catalanes lo hizo Secretario General del Socialismo Español, y traiciona al President de la Generalitat, que es de su partido, para poder tener el apoyo de CiU durante una legislatura, porque tiene miedo al PP, pero no tiene miedo de que Catalunya se vaya al carajo.Y claro, cuando tú ves todo eso dices: ¿fuerzas centrífugas? No, oiga, un cohete en el culo y fuera ¿me explico?. Estos son los malos cálculos que hacen los políticos, y ¿esto qué es, política de Estado o política de qué? Y cómo este señor puede, desde el talante hermoso que aparentemente tiene, hacer cosas así. ¿Cómo puede poner en juego su carrera? (porque ha ido de un pelo que la izquierda catalana en general, pierda). Y si pierde, ¿qué piensa que va a pasar con el PSC y con Catalunya?

Bueno, pues si estamos en estos niveles, y la alternativa a esto es un Bono, o un Ibarra, o un Rajoy, dices: estamos aviados, si el panorama político genérico está fatal y el nuestro también, no se puede ir así por la vida. No puedes pactar jugándote la responsabilidad de no respetar al 90% y contra tus cómplices y tu hermano fiel... y dices ¡y éste es el bueno de la película!: un bambi que se le debe ver la cola roja por aquí.

Yo creo que Zapatero es un punto de renovación que el PSOE necesitaba y por tanto estoy muy de acuerdo con que esté en el poder... dentro de las posibilidades que hay, evidentemente, si no, butifarra de pajés. Ahora, cuando le ves hacer esas cosas, dices ¿qué sentido de Estado hay? ¿A qué se juega? ¿Es que son todas pequeñas Medeas y Casandras...? ¿Están locos o qué? No se entiende.

¿Quizá están poniendo la carne en el asador en el proceso de paz de Euskadi, o es una cortina de humo...?

Perdona pero, ¿estáis locos en Madrid o qué? Para mí, el proceso de paz de Euskadi se acaba en Catalunya. ¿No os dais cuenta? Si a Catalunya desde el respeto institucional, desde el respeto a la voluntad del 90% del Parlamento, de todas las fuerzas democráticas con mucha tradición... porque todo ese follón que se monta con Esquerra Republicana: mira Esquerra Republicana era democrática cuando todos los que la critican aún iban levantando el brazo y cantando el “cara al sol”. ¡Por favor! Con presidentes mártires con luchas republicanas, con todo lo que se quiera. Si no se es capaz de respetar todo eso...

¿Cómo quieres que los representantes del aliento vasco de autodeterminación (que me parece que deben ser cercanos al 60%, más o menos) piensen que pueden discutir sobre un proceso de paz donde ellos puedan pedir sus aspiraciones? Yo creo que este es un error político inmenso. Lo que se tenía que hacer con el Estatut de Catalunya era una gran demostración de generosidad, entender que el Estado era la voluntad de los pueblos que lo componen, con los riesgos que sea (pero cuanta más generosidad menos riesgo hay, curiosamente) y hacer una Federación, una Confederación (es igual), encontrar una fórmula que permita una salida. Si Catalunya hubiese conseguido unas cotas altas de autogobierno y autodeterminación, los vascos verían una salida, pero ha sido un cachondeo: el Guerra diciendo: “¡Les hemos cortado por la mitad!”... ¿Cómo vas después a Donosti a hablar con una gente que es mucho más radical en algunos planteamientos, y que tiene sus razones históricas y sociales? Porque tienen un cuerpo social que les va detrás fantástico.

O los gobernantes del Estado son rematadamente cretinos, o ya saben desde hace mucho tiempo que ese proceso de paz no va para adelante. Porque si alguno piensa que los vascos y los partidos políticos vascos se van a conformar con algo parecido al Estatut de Catalunya... esto es un cachondeo. Cuando ahora oigo hablar a Rajoy y a Bono, digo que no puede haber proceso de paz, porque no se está a punto para la negociación.

Más allá de las cuestiones éticas, los asesinos son asesinos y se acabó. Pero más allá de eso, el tema del proceso de paz es un cachondeo desde hace muchos meses, y donde empezó es en la propuesta de Maragall: Maragall es un nacionalista enamorado de España, y eso en España no lo ha entendido nadie. Pero claro, si España no es capaz de identificar a los que la quieren, bueno, tienen un problema grande. Y Maragall es lo que proponía: consigamos un Estado plurinacional (plurinacional quiere decir plurinacional). Y a partir de un reconocimiento de la realidad nacional catalana, está la puerta abierta para conseguir algo para el País Vasco y para Galicia, y si Andalucía quiere, pues... Y lo otro es la España Castellana... o no sé... Yo me imagino a los Otegui, los Ibarretxe, discutiendo si son una “nacionalidad”.

¿Le das mucha supervivencia a este modelo de Estado?

Sí... a base de mantenerlo así, en mal estado.

¿No crees que cada vez hay más voces discordantes?

Claro. Pero es que el otro proyecto es facilísimo. A mí me dejó acongojado. El proyecto de una España plurinacional donde los pueblos puedan participar a través de unos compromisos éticos, de política internacional, de solidaridad económica, etc., pero desde la propia voluntad de cómo quiere gestionar cada uno sus propios problemas internos. Es un proyecto de futuro inmediato. No pasa nada, es el camino que está siguiendo más o menos Gran Bretaña, es el camino que viene funcionando desde hace muchos años en Alemania, y no pasa nada. ¡Es el camino de Estados Unidos! No hablemos ya de Suiza, que es el ejemplo que nadie quiere ni mirar.

Esta posibilidad existe, se propone y se le acusa de no sé qué.

Mirada hacia delante
¿Tienes en marcha alguna publicación musical antes de cerrar la puerta?

Hago las canciones nuevas, y me parece que las saco ahora en Navidad.

Decías en el concierto que casi debes acabar escondiéndote detrás del piano... Entiendo que te retiras, pero, obviamente, no te retiras para esconderte detrás del piano, ¿el compromiso político sigue ahí?

No, no, no, es que sigue en mi interior. Yo me retiro por cuestiones mucho más estéticas que no políticas. Políticas no hay ninguna. Al revés, yo por política continuaría, porque esto me permite decir las cosas que tengo ganas de decir, y denunciar las cosas que tengo ganas de denunciar, desde un sitio tan humilde como éste, que son 800-900 personas cada día. Pero yo continuaré, por eso no es: el compromiso yo creo que no es un problema de oficio, es un problema interior, porque, aunque seas un viejete con el bastoncito por un pueblecito de 300 habitantes paseándote, tú puedes tener un real compromiso con el mañana y con los sueños.

Y en los años que te quedan por delante, ¿dónde te veremos participando?

No lo sé. Porque yo quisiera romper un poco con todo lo que hago ahora. Me parece que mi reto en la vida, precisamente, es cortar, para aprender a vivir de otra manera, y yo esto no sé qué quiere decir, lo de inventar y probar. No sé si podré hacerlo, pero no quiero que los jirones hagan que lo deje a medias. No sé si podré hacerlo, si sabré hacerlo, y por lo tanto, en estos momentos no me planifico todo eso. El 25 de marzo me voy a encontrar delante de un vacío estrepitoso y voy a decidir a ver qué hago.

Y en esta despedida, ¿ves el sentimiento del público, digamos, un tanto agobiado, o crees que es una despedida más bien alegre?

Los conciertos no me los planteo desde el punto de vista nostálgico ni remotamente. Hago canciones nuevas, arreglos nuevos, no hablo de ello durante el concierto. Cuando me despido hago así con la mano [saluda], porque realmente ya lo hacía antes. Ahora digo: ¡hostia, ahora sí que va de verdad!, pero me lo planteo como un recital más, y con plenas ganas de comunicar, y de ser creativo, y de trabajar bien. Si hubiese querido hacer una despedida “melo-nostálgica”, cantaría otras canciones, evidentemente, tengo recursos para poderlo hacer, en los países catalanes, y aquí algunos. Para mí es un acto de alegría, un lujo, poder demostrar respeto a mi público, que me ha mantenido ahí a contracorriente durante 40 años.

Cuidado, que eso tiene mérito, no mío, del público. Porque si yo no hubiese tenido este público (no sé cuánta gente son) que tozudamente me ha ido comprando discos, me ha ido a ver a los recitales, hace años que yo no existiría, pero muchos, y además con razón, porque a los que tienen el poder, si les molestas, un bandazo y se acabó. Yo he podido estar encima de los escenarios por ese milagro que pasa aquí. No me ha tenido que invitar nadie. Ni el Ministerio de Cultura del PSOE (que no lo ha pensado y seguro que tiene ganas), ni el Partido Popular en Madrid me invitan. A las cinco o seis mil personas que habrán venido, poderles decir “muchas gracias”, poder decirlo antes de las “debacles”, que no sé cuando llegarán pero van a llegar, es para mí un acto de alegría, un privilegio.

Muchas gracias, Lluís, y mucha suerte.