18 d’octubre del 2008

Joan Amèric

El cantautor d'Alzira Joan Amèric pot sentir-se orgullós de ser l'únic al qual Llach ha produït un disc. L'anormalitat pròpia d'aquest nostre país va portar a aquesta situació: Amèric feia anys que es movia damunt dels escenaris, però no hi havia manera que cap discogràfica s'interessés per la seva obra i li proporcionés la possibilitat d'un bon productor que polís els seus temes. Va haver de ser Lluís Llach, amb qui havia coincidit en diverses ocasions precedint-lo en els seves actuacions, qui va assumir de manera quasi voluntària l'ajudar-lo a enregistrar el treball, produint-li les cançons i per tant fent-li arranjaments. Llach va declarar posteriorment que ho havia fet ben bé per a ell, però que descartava totalment convertir-se en habitual de les produccions musicals, considerant-les una feina molt dura i esgotadora, segons va dir.

Per això, el primer disc d'Amèric, "Tornar a l'aigua" (1989), sona tan Llach. Realment n'havia de ser el seu relleu: la seva veu sensual, la manera de compondre, els tempos en els ritmes... Llach encara li va donar un altre impuls versionant una cançó seva en el disc "Torna aviat", "La idea podria enamorar-te", una versió, però, com ja vam comentar fa un temps, excessivament arrossegada i que segurament ni supera l'original.

Era, a més, el temps en que havia esclatat amb força l'anomenat "rock català", i els vídeoclips de Joan Amèric es barrejaven en els programes amb els de Sopa de Cabra, Sau o Lax 'n' Busto. Van ser uns mesos en que vam semblar encantats de conèixer-nos i comprovar que en la nostra llengua es podia fer i vendre de manera força massiva sense cap mena de problema música de la dita "moderna", fins que ja se'n van encarregar prou uns quants de desacreditar dia sí i dia també aquesta nova fornada d'artistes i escampar mentides o mitges veritats de com havien aconseguit omplir grans recintes.

Amèric, en part, també va ser víctima de la baixada sobtada del boom de la música en català dels anys següents; però no només això, sinó que també va ser un més dels molts cantautors catalanocantants que, una vegada "omplerts" els Setze Jutges, i per molta qualitat que tinguessin, no hi va haver manera de poder mantenir una carrera de llarga durada, estable, i, en definitiva, amb suficient quòrum de públic per a poder seguir dalt dels escenaris. És ell, però també els Tero, els Isaac, Escala, i d'altres amb certs moments d'èxit però també excessivament passatgers, com Tomeu Penya o fins i tot Marina Rossell.

En definitiva, que Amèric va treure al mercat tres discos més: "Escala de colors" (1992), "Ànima, diari de les hores blaves" (1995), i "Obert" (2000), i cada disc amb cançons destacables, però cada vegada més amb la sensació (parlo de mi) que menys mitjans de comunicació i menys públic li feien cas.

Des del canvi de mil·leni, doncs, que no ha tret cap treball, però se l'ha vist darrerament més actiu del que ho va estar durant molts anys, i per tant de ben segur no es pot descartar algun retorn proper.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

A mí sempre m´ha semblat un autor molt interesant. Potser, com tú apuntes, no li ha acompanyat el "temps històric". Però aixó és un altra història.

Anònim ha dit...

coincideixo amb vosaltres, crec que és un gran cantautor, ha fet grans cançons, crec que les millors en molt temps, però em fascina, inclús més que les seves melodies, les armonies de certes cançons amb un punt brasiler... bon guitarrista a més. Espero veure'l de nou aviat!

Carmesina ha dit...

M'agrada molt la música de l'amèric i comparteixo els vostres comentaris.El que diu en Miner em sembla encertat en general,menys quan diu que la versió del LLach "ni" supera l'original,com si fos tant fàcil superar la interpretació original que fa l'autor (a mi m'impressiona cada vegada que la torno a escoltar).D'altra banda sembla que es refereixi a l'Amèric en passat,i jo vaig ser-hi a un concert seu al 2009,i el vaig trobar en plena forma.