Sempre en un més que discret segon pla, Laura Almerich ha sabut perfectament jugar el seu paper dins la carrera artística de Lluís Llach. Les seves declaracions a la premsa, ràdio i televisió són més aviat escasses, i quasi mai per parlar de res personal seu, sinó sempre fent referència al cantautor que ha acompanyat durant quasi gairebé dècades. Costa de saber en quina mesura ha estat clarament o no la mà dreta de Llach en molts aspectes, com ara si Lluís li consultava algun arrenjament, alguna lletra, el participar o no en un concert benèfic, a l'hora de triar els altres músics de la gira... Sigui com sigui, sembla prou evident l'enorme amistat entre tots dos, Llach per a ella només ha tingut sempre paraules d'agraïment, i les dues cançons que li ha dedicat, Laura i Roses blanques (aquesta amb lletra de Martí i Pol) són dues perles dins la discografia llaquiana. El solo de guitarra a Laura és d'una gran bellesa i són molts els que el taral·legen de memòria.La guitarra clàssica sempre ha estat l'instrument principal de la Laura, però amb el pas dels anys es va convertir en un comodí que tant tocava l'acordió, el teclat i el piano, la marimba, la viela de roda, i si calia també posava veus (les de Com un arbre nu valen molt la pena). Sense ser una virtuosa en cap instrument, complia amb el que se li demanava i aportava a cada cançó allò necessari. Als anys 70, amb els seus vestits i pentinats, donava un aire molt hippy al grup, però de mica en mica, com la majoria de hippys, la seva indumentària va anar canviant.
Un dels moments més mítics i recordats del concert del Camp del Barça va ser quan va errar a l'hora d'interpretar el solo de Laura, i es va posar a plorar. Des d'aleshores aquesta cançó i la mateixa Laura Almerich encara van prendre més rellevància, i, segons es diu, en directe Laura mai més ha pogut o volgut fer el solo, si bé Llach en ocasions sí que ha interpretat la cançó sol al piano.
D'anècdotes, però, de segur que n'han tingut a centenars dalt dels escenaris. Davant la gelosia amb que Llach ha guardat sempre la seva intimitat, molts han volgut veure en Laura Almerich la seva "família" o persona més propera, i s'ha guanyat un afecte profund per part de tot el públic.
4 comentaris:
Me ha encantado oir a Laura, ahora mismo, por la SER, ya vi en directo cuando pasó esto tan emocionante de no poder seguir, bien por confusión o bien por emoción. ¿que haces ahora?.
Ah! de paso diré que Lluis ha sido el amor de mi vida....
Una abraçada
Que maca la Laura... i quin gran moment el del camp nou...
Avuy,recordant i cercant vells moments dins la meva memoria. He escoltat la canço dedicada a la Laura. I m´he tornat a emocionar.
Per fer-te una rectificacio, Jo he vist i sentit en directe tocar el solo de Laura. I era despres del 85 a L'auditorium de Palma de Mallorca.
el concert del camp nou va ser l'any 1986...
Publica un comentari a l'entrada